Diumenge passat al MNAC la realitat del cinema català va quedar ben galdosa, cinematogràficament i lingüísticament parlant. La pretensiosa gala va tenir els despropòsits necessaris per abocar-la al fracàs, no al de l’acte en si, al d’una indústria que va brillar per la seva absència possiblement per la seva inexistència.

S’hi va exhibir misèria, a més de la del vestuari d’algun personatge com el ministre Iceta o l’alcaldessa Colau, la dels pressupostos de les pel·lícules de parla catalana amb una mitjana de set-cents mil euros per producció, davant els més de dos milions de les produccions en castellà. S’hi va veure venjança, pel tractament a la presidenta anterior Issona Pasola i la indiferència vers la pel·lícula El ventre del mar d’Agustí Villaronga, malgrat ser una producció, a més de molt bona, íntegrament catalana. Es va projectar menyspreu cap a l’idioma, les intervencions en castellà van superar amb escreix les que es van fer amb el nostre propi idioma, i la cirereta del pastís la va posar una de les guardonades pujant a l’escenari per deixar anar: «No soy catalana, voy a dar las gracias en castellano», quan hauria costat ben poc aprendre quatre paraules, ni que fossin mal pronunciades, en l’idioma del país amfitrió que la premiava; o és que en una cerimònia dels Oscar no hagués deixat anar ni un macarrònic «thank you»?. Realitats preocupants en una vetllada on el català mereixia ser tractat dignament, si no ho és en un escenari com aquest, ja em direu quina mena de futur ens espera, i no va passar de ser un trist nominat.

La pel·lícula potser no va ser un fracàs d’audiència, però sí que ho va ser de política lingüística, de política cultural i, sobretot, de política de gestió de les institucions i de la mateixa acadèmia del cinema català; vull dir del poc que hi ha, perquè veient el tracte i els suports que l’hi donen, menys que n’hi haurà.

Ara bé, personalment crec que la clatellada més sonada la va rebre l’insigne geni que dona nom als premis, una persona que durant la major part de la seva vida es va negar a parlar en castellà i ves per on ens va projectar al món, ell sí. Antoni Gaudí va caure sota les rodes d’un tramvia un set de juny de l’any 1926, qui li havia de dir que gairebé noranta-sis anys després tornarien a atropellar la seva memòria?; ni que sigui per respecte a un dels catalans més universals, l’acadèmia amb minúscules s’hauria de plantejar canviar el nom dels guardons; potser els podrien anomenar premis Esteso, o premis Tramvia, ja que li han passat pel damunt sense consideració. Perdó per això del tramvia, davant la imatge que el nostre cinema està donant, salvant la recent nit berlinesa de la Carla Simón, seria més encertat i just deixar-ho en premis carrilet, més provincià com si diguéssim.