A vui en dia l’enfonsament del submarí Kursk, esdevingut fa més de vint anys, a l’inici del mandat de Putin, continua sent un misteri. El que ja ha deixat de ser un misteri, si és que mai ho havia estat, és el caràcter sàdic i cruel d’una personalitat tirànica, canibalesca i enfollida. El lector recordarà que el 12 d’agost de l’any 2000 un submarí rus va embarrancar a un centenar de metres de profunditat al mar de Barents. Van quedar-hi atrapats cent divuit joves tripulants. S’esqueia que el president Putin passava uns quants dies de vacances al mar Negre, des d’on, dos dies després de l’accident, va comparèixer davant els mitjans del país per calmar els ànims i assegurar que tot estava controlat. En privat, mentrestant, va rebutjar el cop de mà ofert per Estats Units i altres països per al rescat dels nàufrags. Considerava deshonrós i humiliant acceptar l’ajuda de cap bon samarità estranger. Amb tot, davant la impossibilitat de sortir-se’n amb els seus basticafs de fireta i per fer callar una tímida contestació interna, a la fi va permetre que una expedició britànica entomés l’operació de salvament. Massa tard. Així que l’equip de rescat va accedir en només dos dies a l’interior de la nau enfonsada, s’acabava d’extingir l’últim bri d’oxigen. D’haver actuat diligentment d’entrada, s’hauria pogut salvar tothom. Putin va parlar d’una col·lisió amb un submarí anglès o americà, com a causa de l’accident i la mort instantània dels soldats. Una nota de comiat trobada a la butxaca d’un mariner i redactada quaranta-vuit hores abans del rescat donava fe de la supervivència i la llarga agonia de la tripulació. El submarí no fou reflotat fins dos mesos després i el 2 de novembre se celebrà un pompós funeral a Sant Petersburg amb tots els honors. Ignoro si a les víctimes els fou concedida la creu al valor patri, tal com ara promet als caiguts en la guerra d’Ucraïna: molts d’ells, joves reclutes atemorits i immotivats, abocats a lluitar i morir per una causa injusta.
