Escric aquest article dimarts i, de nou, el dia és gris, trist. Sembla que porta pluja, però de moment aquí d’aigua en cau ben poca, i mira que convé que plogui. El temps està com el món: complicat, trist, acomplexat, cansat, frustrat, sense esma per a res. Ni amb prou energia per ploure ni tampoc perquè surti un sol espaterrant, envoltats per un conflicte armat sota l’amenaça que pot esdevenir la tercera guerra mundial. Quan era joveneta i es parlava de la possibilitat d’una nova guerra global, tothom es deia que si arribava seria el final per a tothom, ja que amb l’arsenal nuclear que tenim el planeta podria explotar milers i milers de vegades. En el meu imaginari, doncs, la tercera guerra només cabia a les pel·lícules de ficció, a la literatura. Però no. Resulta que la tenim aquí a tocar i nosaltres, pobres mortals, condemnats a viure sota aquesta llosa/amenaça permanent i perversa. Com enyoro la pandèmia; almenys tenies l’esperança que, si et quedaves a casa tancat i amb la mascareta i rentant-te compulsivament les mans, potser te’n salvaries. Però d’una guerra nuclear no se’n salvaria ni déu, de fet ni el Putin. El senyor P.
Mentrestant, els preus pugen de manera absolutament descontrolada, perquè es veu que la guerra ho apuja tot: llum, aigua, benzina... Però els sous dels Directors i Directores generals, els grans accionistes de les empreses energètiques no perden ni un eurillo; és més, augmenten els guanys. El món al revés. I Europa?, on és?, què fa?. De moment, dir-nos que del tema energètic s’esperen quinze dies (suposo que cadascú deu tenir la seva verge particular a qui anirà a posar un ciri a veure si la cosa s’arregla sola).
La guerra a Ucraïna potser no la podem aturar, molt em temo que això està molt més a les mans de la població russa que viu atemorida davant del senyor de la P majúscula, de la gran P, tot un dictador del segle XXI convençut que deixarà empremta en la història del seu país, com ho feien els antics tsars. Que se’l recordarà (això si no peta tot el planeta), segur que sí, ara no sé si de la manera que el Sr. P. voldria. Però aquesta guerra la tenim aquí i molt em temo que això va per llarg, que aquest conflicte s’anirà enverinant cada dia una mica més. A dia d’avui és molt difícil fer prediccions.
Sobre d’altres temes sí que la ciutadania hauríem de tenir una actitud molt més proactiva. L’encariment de productes bàsics que estan provocant un augment desaforat de la inflació i, per tant, una pèrdua del poder adquisitiu brutal. Cal sortir al carrer amb espelmes i mantes i plantar-nos davant les cases, segones residències, restaurants favorits, camps de golf... on aquesta colla de gestors, directors, accionistes de l’energia gaudeixen del seu dia a dia. Ja va sent hora que notin la pressió d’una ciutadania farta, cansada i més que indignada. Ara sí que reclamo a la política que estigui on ha d’estar i que, si us plau, actuï ja. Al cap i a la fi, al seu entorn trobaran una bona colla d’amics que després de dedicar uns anys de la seva vida a la política se’n van anar a treballar a les elèctriques. Ha arribat el moment que es torni al poble el que és del poble o sinó potser em faran pensar que en tot això del sector energètic també hi ha molt senyor P.
