Qui ha matat en James Bond?

Vull pensar que vestir d’esmòquing el president Puigdemont per signar una aliança des de Rússia amb amor ha estat una reacció de sana enveja perquè no tothom pot vestir-lo amb la mateixa dignitat. Coneixíem les sortides del diputat acostumat a mirar el seu electorat només per als seus ulls, ara ens ha deixat clar que, per a ell, allò de viu i deixa morir és massa condescendent i ho ha ben rematat. El tímid intent de disculpar-se no cola, és d’aquells a qui no se’ls pot dir mai diguis mai més, com l’emèrit que va prometre que no tornaria a passar, perquè hi tornarà. Tampoc sabem si M ho sabia o va fer el que li va passar per l’engonal, però si les declaracions van ser llançades com a arma tàctica per fer mal al soci adversari, més que no pas en Q, aquesta li va muntar el doctor Bacterio en persona. Dubto que després de l’operació encoberta encara li quedi alguna Moneypenny independentista que el miri amb bons ullets, només es viu dues vegades i si la segona pensa fer-ho amb el nostre suport, ha llençat l’oportunitat per les clavegueres de l’estat. És una llàstima, va anar a Madrid amb estatus de 007 republicà i tornarà amb categoria de zero a l’esquerra català, ens pensàvem que era l’infiltrat què faria tremolar l’imperi i ens n’hem adonat que és qualsevol cosa menys l’espia que ens va estimar.

Encara no fa un any que ploràvem la mort de l’agent més trempat de la història, ens va deixar sense temps per a morir, quan un «Anacleto, agente secreto» de la política al servei de sa majestat i el govern més progressista de la història, tenint en compte el favor que els ha fet a tots dos trinxant les restes del naufragi dels partits independentistes, li ha faltat temps per embolicar-lo en una pel·lícula catalana de classe B que no aniria ni als Gaudí. Això no es fa, si volia símils cinematogràfics, en lloc de traspassar la línia vermella podia fer sonar el telèfon vermell per volar cap a Moscou, forma part d’una trama que encaixaria a la comèdia d’en Kubrick, i les seves relliscades són dignes d’en Peter Sellers. Que Santa Coloma li sigui lleu i que pensi que els diamants són per a l’eternitat, però la seva butaca de pixatinters autonomista al Congrés té data de caducitat. Molt lamentable que hagi posat el nom d’en Bond i d’en Puig, Puigdemont, als seus llavis, després de cometre un error tàctic que centenars de milers de catalans no li perdonaran: Deixar de pensar que el demà mai morirà, perquè hi ha una majoria convençuda que aquest demà arribarà.