Arran de polèmiques cromàtiques com la d’ahir del clàssic, amb colors desnaturalitzats per les dues bandes, una de les imatges més divertides de la setmana passada en l’esport internacional va arribar abans de l’inici del partit de l’NBA entre els Oklahoma City Thunder i els Memphis Grizzlies. Després de l’escalfament, els jugadors es van treure la dessuadora i, oh, sorpresa!, els protagonistes de tots dos equips anaven vestits de blanc. La falta de comunicació entre les dues franquícies va provocar que cadascuna pensés que l’altra vestiria de color. No és estrany. A la lliga cada equip disputa 82 partits de temporada regular, amb els play-offs a part, i al final ja no deus saber ni a quina ciutat pares.

La confusió no hauria passat anys enrere. Recordo que durant els anys vuitanta i noranta, quan això de l’NBA es va començar a veure a casa nostra, l’equip de casa anava sempre vestit de blanc i el de fora, de color. La norma només es trencava amb els Lakers, que al Forum d’Inglewood anaven de groc. Ara, en canvi, cada equip treu al mercat samarretes noves, antigues i amb dissenys moderns i vintage tant blanques com de color. Les volen vendre i per això les mostren totes tant a casa com a fora. L’equip d’Oklahoma, de fet, ja va ser protagonista d’una anècdota el curs passat. Va sortir vestit de taronja i el rival, els Atlanta Hawks, de vermell. Aquest darrer equip es va haver de canviar l’uniforme al descans perquè no es diferenciaven. No arriben al punt del Ricoh Manresa entre els anys 2006 i 2008, quan havia de jugar molts partits a casa de blanc perquè un dels seus jugadors, Craig Callahan, era daltònic. I és que pel món se’n veuen de tots colors.