Tal com ho veu aquest pobre boomer, la Rosalía és una noia encantadora, entranyable i amb molt talent que ha tingut la sort de ser fitxada per un superpoder com Sony Music, que va projectar el seu remarcable «El mal querer» a tot el món llatí i ara situa a l’estratosfera del mainstream global el nou «Motomami». Una història feliç. Bravo. Si, al damunt, inclou al disc la seva àvia parlant en català, i diu que li encanta Manresa, que li donin l’Oscar i el Nobel.
Però una cosa em crida l’atenció. La seva actitud d’artista amb formació i amb discurs, i l’enorme poder de prescripció de Sony, l’han situat dins d’un poderós frame mediàtic que la presenta com una artista d’avantguarda i una feminista empoderada. Euhmm... Sí? Tant? En realitat, a «Motomami» hi ha una música gustosa, enginyosa, moderna, inquieta i professional, però petita; quatre notes no creen una fusió. I i pel que fa al personatge, es projecta com la típica cantant guapíssima i fortament sexualitzada, perfecta per als pòsters de taller mecànic. Participa, com milers abans, en la tòxica dictadura del cos supersexi. Les intencions i les filosofies personals poden ser unes altres, però el que es veu és això. I tanmateix, cola. Li estan comprant no només el disc, sinó la moto sencera. Em sorprèn, però olé per ella, sí senyora.
