La vida és un joc d’equip

No només a les organitzacions i a les empreses, sinó en l’àmbit familiar, a les escoles i universitats. L’èxit (entès des del propòsit i el benestar) depèn de si som capaços de comportar-nos com a bons col·laboradors, i si sabem trobar les complementarietats necessàries entre nosaltres.

Sovint els meus estudiants universitaris apareixen a mig curs, queixant-se pels conflictes que els sorgeixen en els projectes grupals (que si un no ha treballat, que si l’altre no assisteix a les reunions...). I m’adono de la manca de cultura de treball cooperatiu que tenen i de la manca d’habilitats en la resolució dels conflictes grupals. Tendeixen a confondre el treball en equip, entès des de la complementarietat, amb un concepte de fragmentació i repartiment a parts iguals de les tasques, on tothom ho ha de fer tot igual (com si fóssim éssers idèntics), i tenen una manca absoluta de recursos per entomar i resoldre el conflicte intern, i reclamen que l’autoritat (en aquest cas la professora) els ho resolgui (decidint, per exemple, que suspèn a l’alumne que no col·labora). Parlo dels meus alumnes universitaris, però segur que us sona la música a nivell d’empresa...

Estem poc entrenats a treballar realment en equip, i és un tema de màxima prioritat (social i empresarial).

Com volem competir a fora, si no sabem col·laborar dins?

I la clau, l’origen de tot, se situa en un pla individual, i en un reguitzell de comportaments i actituds que són «desenvolupables». Per exemple, un bon jugador d’equip pensa més en el conjunt, que en sí mateix. Per tant, s’entrena per mantenir a ratlla l’arrogància i cultivar la humilitat. Creu, honestament, que el partit no l’ha guanyat sol. Un bon company també es mostra ambiciós. Vol guanyar el partit i no es conforma en fer el mínim; donarà el màxim de sí mateix perquè ambiciona que l’equip assoleixi el que s’ha proposat; «sua la samarreta». També sap apreciar les aportacions i elements diferencials dels companys, ho valora, i sap gestionar les situacions més tenses i de crisi interna. Si ens fan gol, no és culpa del porter, perquè en un equip de veritat, el primer defensa és el davanter.

Ser un bon jugador d’equip implica cultivar totes tres qualitats: humilitat, ambició i comprensió mútua. No pot faltar cap dels tres ingredients.

Perquè la conseqüència d’un equip que fracassa i fa aigües, és que deixa de col·laborar. Normalment, és degut a manca d’habilitats i tècniques específiques de resolució de conflictes, rarament perquè els individus siguin malvats. I un dels principals detonadors es troba en els mecanismes de defensa que les persones activem de forma instintiva i inconscient quan ens sentim amenaçades (per por a ser jutjats, a no agradar, a no tenir la raó, a no fer bé la feina...). Identificar aquest mecanisme i capgirar-lo a temps pot ser un dels aprenentatges i entrenament més valuosos en què puguem invertir, perquè ens convertirà en companys més oberts i valuosos.

Perquè segur que podem fer moltes coses sols, però la vida és molt més bonica si la juguem en equip.