Afanya’t a plegar la roba perquè els núvols grisos que voleien pel nostre damunt com ocells engabiats no tenen intenció d’escampar. Afanya’t a bufar les espelmes perquè dotze mesos són molts, però un any passa volant i la cera dels números es desfà tan de pressa que no tens gairebé ni temps de pensar un desig. I si en fas una foto també has d’anar ràpid perquè si bades, i la primera surt moguda, correràs a encendre les espelmes de nou per repetir l’escena, malgrat que fer veure que bufes no és el mateix que bufar. El ble no crema igual, la cera se solidifica i s’escampa per sobre del pastís. I el moment i l’aniversari ja han passat. Tard. Massa tard. Afanya’t a fer el que t’havies proposat. Semblava que els dies eren infinits, que sempre hi hauria un demà més adequat per emprendre el viatge fins que arriba l’avui i amb una lucidesa tan colpidora com un cop de puny al ventre comproves, perplexa, que era impossible que el moment que esperaves fos així de rebregat. I et sorprens mirant-te al mirall, rescatant els somnis entre llençols entercs i alimentant un optimisme famèlic. I cuides l’infant que té febre, calent i indefens. L’acarones i li prens la mà. Concentres tota la bondat possible, rebuda de tantes persones que t’han sabut estimar bé, en aquell gest. Et convences, t’ho dius i t’ho creus, que si tens cura d’ell tens cura del món sencer. I t’adorms amb aquest pensament que fuig de casa, travessa parets i fronteres.
Un amic m’envia un missatge per dir-me que amb «tot el que està passant» –i ho diu així, amb un tot genèric que és l’única manera d’englobar les misèries col·lectives i les personals i d’entendre’s sense haver d’enumerar cadascuna d’elles– serà molt difícil que el meu article setmanal sigui optimista. Li responc que s’equivoca, que el compromís personal amb la recerca de la bellesa és incorruptible, que és cert que els conflictes es multipliquen sense regar-los, que hi ha èpoques incomprensiblement difícils i que ara n’estem travessant una amb nous fronts de batalla que s’obren cada dia, però que no m’imagino deixant-me vèncer, o deixant-me vèncer del tot, només el just i necessari perquè la pell no se m’endureixi ni perquè l’ànima se’m faci miques.
Afanyeu-vos a actuar, a trobar les persones que valen la pena. I rigueu amb tanta força que el vostre so silenciï el tro, que la tempesta s’esvaeixi, espantada de tantes ganes de viure. Fugiu de qui no només no us aporta res, sinó que us sacseja com una branca per fer-vos caure. I, com diu Joan Fuster en uns dels seus aforismes més coneguts: «Afanyeu-vos a estimar. Els amors tardans ja no són amors: són manies».
