És un fet constatat que en l’ecosistema polític, amb massa freqüència, afloren personatges que es poden qualificar de curiosos per no dir extravagants. Són espècimens que per alguna raó destaquen en el marc de la mediocritat que predomina i que dotats d’un tarannà que en un principi pot fer gràcia, el cert és que a mesura que passa el temps acostumen a posar-se en evidència, a mostrar les seves capacitats reals, més aviat mancances... és a dir, ben poca cosa, gairebé res de res.

Tanmateix, temporalment són útils per a entretenir la claca i omplir portades, fins que l’obsolescència els fa formar part de la col·lecció de premiats amb algun càrrec ben remunerat i amb pocs maldecaps. D’exemples n’hi ha un munt...

El més recent, però el tenim en Gabriel Rufián, que afavorit pel partit i després d’uns inicis qualificats de trencadors en la tan airejada nova manera de fer política, de forma progressiva i inexorable, ha anat caient en la mediocritat més supina fins a arribar a ser patètic.

«És millor romandre sense dir res i semblar ximple que xerrar i dissipar els dubtes definitivament» (Groucho Marx, 1890-1977).