La pluja fina suposa un problema molt greu. Més del que sembla, perquè sense grans escarafalls et va calant fins als ossos. I quan ja tens els cabells xops, t’han arribat les gotes on l’esquena perd el seu cast nom i fins i tot els peus es poden haver mullat, i llavors som candidats a la pulmonia. Una cosa semblant passa amb les idees tòxiques, que contaminen la convivència sense que ens n’adonem. Són com el verí. Un dia en una tertúlia algú diu que parlar de violència masclista estigmatitza els homes; ridícul. Un altre dia, en qualsevol xarxa social, es difon que hi ha un munt de denúncies falses d’agressions a dones; mentida. Trompeteria màxima quan s’inverteix la situació i, de forma excepcional, és una dona qui un dia es carrega la seva parella masculina; ¿no us ho dèiem? I després hi ha la justícia, es planteja un altre fet: ¿de debò hi ha d’haver una llei específica que abordi la violència dels homes contra les dones? ¿No seria millor una altra llei que inclogués totes les violències que es produeixen al si de la família? D’acord.
Tot això són gotes, però al contrari del que passava a la pel·lícula Blade Runner no desapareixen «com llàgrimes en la pluja», sinó que van calant. I calant. Estem en perill. Perquè construir costa un món, però per destruir només fa falta una mica de barbàrie. Aquí hi ha Vladímir Putin per confirmar-ho. Quan fa gairebé vint anys es va aprovar a Espanya la primera llei integral contra la violència de gènere, totes aquestes escombraries negacionistes del masclisme violent ja circulaven, però ens semblava un simple plovisqueig. Avui, per desgràcia, s’ha convertit en una borrasca en tota regla, que avança impulsada per la ignominiosa rendició del Partit Popular davant les incendiàries i tramposes proclames de la ultradreta de Vox. Vots per drets. L’afany de poder no té límits. Ni vergonya.
