L’informe del Síndic de Greuges sobre el català a les aules diu que el castellà ocupa un terç del temps docent, sense l’afegit de la sentència. Però a la lletra menuda apareix una dada no per esperada menys rellevant: aquest terç no és homogeni sinó que s’obté de fer la mitjana entre realitats molt diferents, ja que la llengua escolar es plega a la de l’entorn geogràfic. Si la teoria de la immersió li atribueix una funció de compensar aquest entorn, la traducció pràctica es queda a mitges.

Vegem-ne les dades. La «llengua vehicular d’impartició de matèria» és el castellà en el 20% al terç d’escoles amb un entorn de «coneixement alt» del català. Puja fins al 30% al terç de coneixement mitjà. I arriba al 44% al terç més baix. Dit d’una altra manera: com més es parla català al barri o al poble, més es fa servir per ensenyar les assignatures, i el mateix passa amb el castellà. Aquest és el resultat de l’autonomia (o indefensió) real amb què els ensenyants gestionen la immersió, i que la polemitzada iniciativa d’aquesta setmana es limita a consagrar, en dir que el castellà «és emprat en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre», sense altra condició que afirmar l’objectiu de dominar els dos idiomes en acabar els estudis.

S’ha de permetre que cada escola i institut reguli lliurement la quantitat de català i de castellà que s’utilitza a les aules? L’autonomia de centre és un valor important del sistema educatiu, però ens podem demanar si el Govern admetria que una escola substituís les matemàtiques per l’astrologia, posem per cas. O que en lloc d’Història de Catalunya s’ensenyés la de Kenya. O que la classe d’anglès es convertís en classe de klingon, un idioma artificial amb diccionari i gramàtica creat el 1984 per a la tercera pel·lícula de la saga Star Trek. Probablement cap Govern, de cap color, no ho permetria, perquè matemàtiques, història nacional i idioma estranger són aspectes essencials, nuclears, de l’ensenyament. El règim lingüístic no ho és?