Manresa, em sap greu pels ambaixadors, pel bàsquet, pel Kurssal. Em sap molt de greu per la Llum i pels miracles de la Llum, pels fills predilectes i per la força de la séquia i dels sequiaires. Em sap greu per Tous, per la monja Caram, pel canonge de la Seu i pel sant, l’Ignasi que està en el seu any, i per tots els jesuïtes de tot el món que saben que aquí hi tenen la central. Em sap greu per les ametlles de la Llum, per les Bases de Manresa, per les Innocentades del Soler Mas, per Natxo Tarrés i els Gossos, pel Cases i el Manel Camp. I per Plácido i Berlanga. Em sap greu pel Chichi Creus, per la Maria Matilde Almendros, la Rosita de les cadires i per la FUB, que sempre ho està petant. Em sap greu pels manresans de pro, per les entitats de tota la vida, pels favets i pels tremendos i per la crema del paper segellat i per la Fira de l’Aixada. Em sap preu pels vins Roqueta, ara Abadal, pel Manel Estiarte, i la quinta històrica del waterpolo, per Ampans, per Regió7, pels senyors del Casino. I pels de la Joviat hostalera. Em sap greu per Pep Guardiola, que és de Santpedor, sí, però que tothom sap que això cau just a 6 km de la capital Manresa, i a més, que coi, que Guardiola jugava de petit al Gimnàstic. Em sap especialment greu pel doctor Pere Joan Cardona i la seva megavacuna contra la tuberculosi nascuda d’aigües del Cardener, al seu pas per Manresa, pel Mestres Cabanes i els seus decorats del Liceu. Greu per David Victori el cineasta, el pintor Esparbé i el seu fill Miki, que ho peta fent pel·lis. Pel gran Manel Fontdevila. Em sap greu per la Núria Bacardit, de TV3 a Manresa, i el Valentí Oviedo, que ara mana al Liceu, i en Fainé, que manava a la Caixa, i en Pere Miró, que mana al COI. Em sap greu per tots ells, i els que em deixo que no hi caben, i els que no sé ni conec, mentre em sap greu més els admiro el que fan i el que han fet per posicionar aquesta ciutat al mapa, però si em sap greu és precisament per això. Per res.
Sap greu que quan Rosalia surt i es deixa entrevistar i xerra i s’explica –i que bé que ho fa– i diu a tot el món que Manresa és tal, i que li agrada i que l’estima, i que de petita, i que els avis, i que s’hi ha criat i que hi viurà i que tra-trà... doncs que tot es transforma de cop i que des d’aquest precís instant Manresa no és que surti al mapa sinó que puja al pòdium dels llocs de les celebritis, i tothom, a tot el món, ara mateix busca en una bola del món on collons és Manresa per poder dir que saben on és. I si això no és màrqueting i si això no ho sabem aprofitar, tra-trà, no sé què més ens pot passar, no sé què o qui estem esperant. Saoko papi, Saoko!
