La bufetada de Will Smith a un presentador de la gala dels Oscars envia un missatge cavernícola a milions d’espectadors de tot el món. En agredir al còmic que havia fet broma amb l’alopècia de la seva esposa, Smith es va comportar com un cavaller, sí, però d’aquells que s’enfilaven al cavall amb llança i armadura i es barallaven amb qui fos per la lloança d’alguna dama. La del nostre personatge era Jada Pinkett, una dona intel·ligent i empoderada (actriu, productora, guionista, cantant, compositora i empresària), capaç de defensar-se tota sola d’una broma grollera. Si hagués estat ella la que s’hagués aixecat, pujat a l’escenari i bufetejat el presentador, seria un cas de violència física, de respondre a la paraula amb les mans, lamentable, condemnable i potser delictiva. Però no va ser ella sinó ell, de manera que al recurs de la violència s’hi afegeix l’actitud d’atorgar-se el dret i el deure de defensar la dama a garrotades. Aquest és el pitjor aspecte del que va succeir al Dolby Theatre de Los Angeles. Podem discutir si Chris Rock va passar-se de la ratlla en fer una gracieta sobre els efectes d’una malaltia en l’aspecte d’una persona, o si això encaixava amb el to poca-solta de la resta de l’actuació. Podem discutir si és pot entendre o és incomprensible perdre els nervis quan et sents íntimament dolgut. Podem discutir si Will Smith hauria d’haver aprofitat d’una altra manera els minuts de micròfon de què va disposar al cap de deu minuts, quan va recollir un dels premis grans de la cerimònia. Però costa de justificar el masclisme –heteropatriarcat, si voleu– inherent l’actitud de marit disposat a trencar la cara al graciós que ha molestat a la seva parella. «Tingues el nom de la meva dona lluny de la teva fotuda boca», anava cridant, en una reacció de possessió i domini que desvaloritza la «protegida». L’actor no és un qualsevol sinó una gran estrella, una figura seguida per milions d’admiradors: quina lliçó ens transmet sobre la relació entre homes i dones?