Al darrer ple de l’Ajuntament de Manresa es va aprovar per unanimitat anomenar Camí de les Ínyigues al camí que va des del carrer del Peix fins al de la Font dels Llops, al barri de Sant Pau. Les Ínyigues és el nom amb què s’ha batejat un conjunt de dones que es van relacionar amb Ignasi de Loiola en la seva estada a Manresa.

La invisibilització dels noms de dones al nomenclàtor de la ciutat és innegable, i si d’aquesta llista hi restem els noms de verges o santes el número encara es veu més reduït. El greuge, però, és reconegut i des de fa anys la Comissió de nomenclàtor té la tasca de revertir aquesta situació, sent el darrer nom proposat justament aquest de les Ínyigues.

A Fem Manresa, d’entrada la proposta del nom ens va generar certs dubtes, al qüestionar-nos justament el motiu pel qual es fa el reconeixement, que no és altre que el paper d’aquestes dones en la vida de Sant Ignasi: sostenint-lo, cuidant-lo, alimentant-lo i acollint-lo a casa seva. No es tractava d’un grup de dones que es dedicaven juntes a la caritat i al sosteniment de les cures de la seva comunitat, sinó que el reconeixement ve donat per la seva connexió amb Ignasi de Loiola, inclús el nom amb el qual se les ha batejat gira entorn a la seva figura, posant així l’home al centre de tot. No s’està fent un reconeixement individual a cada una d’aquestes dones, ja que la placa ni tan sols recollirà els seus noms, ni es posa en valor l’empremta que van poder tenir en la seva comunitat.

És innegable que la proposta comporta una reflexió respecte la importància que les dones ens reivindiquem com a subjectes més enllà del nostre paper de cuidadores sense deixar de posar en valor les mateixes cures i el sosteniment a la vida.

Tanmateix, aquesta proposta de nom ens ha portat a una altra reflexió que podríem vincular amb el que es coneix com el «síndrome de la impostora»: la majoria dels noms de carrers són noms d’homes, segurament alguns amb vides amb gestes més remarcables que d’altres, però en el cas d’aquests darrers, com que ja hi són, no ens qüestionem l’espai públic que ocupen. Per contra, amb els noms de dones que s’estan escollint per designar el nom d’alguns carrers, per començar han de ser de dones que han hagut de tenir vides excepcionals, ser extraordinàries o destacar en els seus camps per ser mereixedores d’aquest homenatge. Sempre se’ns exigeix més, a nosaltres, per rebre qualsevol reconeixement. Ens qüestionem molt més els noms de dones proposats a causa també de la manca de referents, i volem que les dones que ocupin espais públics ho siguin. Ens hem de recordar, però, que tenim el mateix dret que els homes a ocupar l’espai públic, en aquest cas en el nomenclàtor, siguem referents i grans personatges històrics o no i que ens mereixem també aquesta distinció. Perquè malgrat l’artifici en la creació del nom de les ínyigues, malgrat no ser referents feministes ni uns grans personatges històrics, fet i fet és positiu que es faci aquest reconeixement, que recuperem espai públic i deixem de qüestionar-nos que ens mereixem ocupar els espais que també ens pertoquen.