Els premis Oscars de la matinada de dilluns passaran sens dubte a la història, tot i que no serà ni pel premi a millor pel·lícula, ni pel de millor directora (sí, aquest any ha anat a Jane Campion), ni tampoc la recordarem per la no victòria d’en Bardem o la Penélope. Res de tot això passarà a la història, sinó que el que recordarem és la plantofada, cleca, bufetada, bolet, clatellada, nata, xufa. Digueu-n’hi com vulgueu. El cert és que és un tema que dona per a molt, perquè té molts angles des d’on mirar-s’ho, però el cert és que els dos protagonistes, mascles, exhibeixen una alta quantitat de testosterona. Un lamentable i trist espectable que justament va ocórrer en la nit en què caldria reivindicar l’art, la cultura, la intel·ligència per dir tot allò que es vulgui sense ofendre, tot mirant de trencar estereotips i prejudicis i no pas enaltint-los fins a extrems que, m’atreviria a dir, són ridículs.
El pretès acudit del presentador, Chris Rock, no tenia gràcia, era de mal gust, ofensiu i no en va pas ser l’únic. L’humor no és cosa fàcil, tot i que acostumem a banalitzar-lo i a treure-li valor. També és cert que l’humor necessita d’un públic que tingui sentit de l’humor i no tothom en tenim (jo m’incloc en el grup de la gent que en tenim poc, massa poc). Perquè si no hi ha sentit de l’humor, senzillament, no se’n pot fer. Però el que va passar en aquesta gala amb aquest pretès acudit demostra, una vegada més, i per si algú encara en tenia dubtes, fins a quin punt les dones estem altament cosificades. Els estereotips sexuals i el sexisme tenen una dimensió a Hollywood gegantina i evident. La pressió sobre el nostre aspecte és tan brutal (violent) que aviat l’estrany serà trobar alguna quarantona que no porti botox o qualsevol altra potinga. Perquè les dones hem de ser primes, no podem tenir ni molt pit ni molta cuixa i la panxa ha de ser plana com una taula de surf, els cabells blancs no existeixen i, sobretot, ben depiladetes de tot arreu. Aquesta vegada, li ha tocat el rebre a l’alopècia femenina, que, malauradament, existeix, però que està oculta perquè les dones que la pateixen acostumen a amagar-la sota perruques o mocadors. No està ben vist, és poc femení no tenir cabell. Aquest cop ha estat la calvície, però el tema és el de menys; el fons és sempre el mateix: sexisme
La resposta a aquest acudit dolent no va venir de qui el va patir, la Jada Pinkett, sinó que va ser Will Smith qui va agafar el paper de defensor de les causes justes, el marit ofès, l’home que proveeix la família d’amor i seguretat. El que vam escoltar era el discurs d’un maltractador, d’un home violent. Mal favor va fer a la causa, tot i que hi ha gent que ha justificat la seva acció. Doncs no és acceptable, ja que tenia mil maneres millors i més efectives de respondre. Però ja se sap que l’espectacle crida l’espectacle i entre mig del ball de bastons una dona asseguda en una cadira, dolguda i avergonyida de qui en prou feines en sabem el nom, Jada, i que va quedar invisibilitzada. Perquè de fet el que menys importava era ella, només importava la seva calvície. Després ens preguntarem com és que cada vegada hi ha més nenes que diuen que no volen ser-ho. Després ens preguntarem perquè hi ha guerres al món, com és que no sabem resoldre les coses sinó és a cops. Sempre després, després, malauradament. Mai arriba ara i aquí.
