Hi ha ambicions que són pertorbadores, malaltisses. D’altres són saludables, sobretot si els objectius, i la forma d’arribar-hi, es mouen en el terreny de l’ètica. Els països, les ciutats, les entitats i també les persones han de generar dosis d’ambició per no caure en el pou del desinterès i la desídia. El procés català ha estat ambiciós, amb una base social sòlida, que s’ha desmuntat en el moment que l’estat ha fet servir bona part del seu armament mediàtic, judicial i policial. La política i les institucions catalanes encara es mouen, massa sovint, de forma incoherent, erràtica i sense rumb.

Ha quedat clar que, a curt termini, des de Catalunya no hi haurà un nou embat contra l’estat. Davant el nou panorama polític, fan falta unes píndoles d’ambició per fer front a nous reptes socials, culturals, econòmics o esportius. La Barcelona dels darrers anys, la del no a l’ampliació de l’aeroport, la del no a l’Hermitage, la del no a més hotels, la que va deixar escapar l’Agència Europea del Medicament, ha de recuperar l’empenta que històricament ha tingut. A poc més d’un any de les eleccions municipals, algú ha percebut que «el no a tot» genera frustració i desencant. El gir de guió passa per l’organització de la Copa América de Vela 2024. Asseguren que hi haurà un retorn important de la inversió, deu vegades superior al congrés de mòbils. Ja ho veurem, si és així o no, però està clar que és un gest per sortir de la letargia i que el nom de Barcelona comenci a emergir.

La Catalunya postprocés, encallada en les baralles partidistes, sembla incapaç d’afrontar amb garanties reptes d’envergadura. A falta de res més, també s’agafa al món de l’esport, com a taula de salvació. El projecte més ambiciós, la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern, s’ha presentat amb totes les pors i recances, sense la convicció necessària per engrescar el país. Uns Jocs, compartits amb Aragó i un tercer territori (Sarajevo), han de ser perfectament compatibles amb el respecte amb el medi ambient. Dir que no és absurd; dir que es facin les coses bé, és coherent.

A falta de captivar grans inversions industrials, com la planta de bateries que se’n va a Sagunt, l’esport té el potencial de treure un país de la depressió. Una ratxa de partits guanyats pel Barça, ha fet canviar l’estat d’ànim de centenars de milers o milions de persones. A Manresa, fa anys que sabem que el bàsquet fa miracles i això sempre motiva a la ciutat i deixa la boca oberta al país. Enguany, a part del miracle, és capaç d’oferir espectacle cada setmana i això és gràcies a la cultura del treball i de l’ambició generada des de la presidència fins al darrer soci l’entitat. Donat que tant les coses bones com les dolentes s’encomanen, aquesta temporada, el primer equip de futbol de la ciutat torna a demostrar que és ambiciós, que no té límits i que l’ascens és possible. Tothom està disposat a fer història, com ja l’ha fet l’exatleta i expresidenta del Club Atlètic Manresa que, després de consolidar l’entitat, entre les millors de l’estat, s’ha convertit en la primera dona que presideix l’atletisme català. Una dona ferma, formada i amb la sana ambició per superar reptes importants.