La regidora Gemma Boix i Pou, de Fem Manresa, reflexionava ahir en aquest diari sobre el fet que el nomenclàtor de carrers es feminitzi amb les Ínyigues, les dones que van acompanyar, ajudar, acollir i proveir sant Ignasi de Loyola en la seva estada a la ciutat; el mèrit de les homenatjades consistí doncs en acceptar amb joia el paper de cuidadores de l’home sant. Val més aquestes que cap, ve a dir Boix, i per això el seu grup va votar a favor, però segur que se’n podrien honorar de menys subordinades. La imatge d’un grup de dones servidores d’un home carismàtic és inquietant en els paràmetres actuals (i al nostre racó de món), però no és gens estranya a la història de la religió majoritària, i de fet les Ínyigues es captenien d’acord amb la lliçó dels Evangelis. Al de sant Lluc trobem que Jesús «anava per viles i pobles predicant i anunciant el missatge joiós del Regne de Déu, i l’acompanyaven els dotze i algunes dones que havien estat guarides de mals esperits i de malalties: Maria, l’anomenada Magdalena, de qui havien sortit set dimonis, Joana, muller de Cusa, administrador d’Herodes, Susanna i moltes d’altres, les quals els mantenien amb els seus béns». Sabem el nom de tots dotze apòstols, però només el de tres de les «moltes» dones que els seguien, cuidaven i alimentaven. Les retrobem, també a Lluc, en el moment de la crucifixió: «Les dones que l’havien seguit des de la Galilea s’estaven a distància i ho contemplaven». El paper de les dones en la tradició cristiana és fill de la societat patriarcal en la que s’insereix, però alhora el sacralitza i perpetua, projectant a tots els àmbits la frase amb la que Maria rep l’anunci de la concepció virginal per obra de l’Esperit Sant: «Sóc l’esclava del Senyor». Les dones seguien Jesús, les Ínyigues seguien sant Ignasi, i les monges van «participar» en la missa de Benet XVI a la Sagrada Família de Barcelona netejant i vestint l’altar, en una imatge televisada que va motivar no poques crítiques.