Corrent pels boscos dominats pel pi blanc i les alzines que envolten el meu poble, a l’avantsala del parc natural de Sant Llorenç del Munt, vaig descobrir en les setmanes posteriors al confinament una d’aquelles fonts de la que en tenia ressons de la memòria oral, però que mai no havia sabut situar. Gràcies a les indicacions d’un bon amic excursionista i excel·lent coneixedor d’aquells entorns, vaig ser capaç de trobar-la, i el primer que vaig fer va ser fotografiar-la i georeferenciar-la. És una font humil, de toll, situada a la vora d’una torrentera des d’on brolla a través de les seves roques, i abrigada per una construcció, a manera de barraca de vinya, que algú, en algun temps que es perd en si mateix, li va erigir amb l’habilitat singular dels constructors en pedra seca. La seva descoberta va ser un moment de satisfacció personal; de saber-te de sobte un dels portadors d’aquella mateixa restringida memòria oral que, des de la invisibilitat de les paraules, preserva el patrimoni per a futures generacions. M’ha retornat amb vivesa aquell moment després de conèixer el treball del col·lectiu ecologista moianès El Fanal, que ha dedicat els últims dos anys a elaborar un inventari i anàlisi d’algunes de les fonts de la comarca. Qui me’n va donar els detalls per explicar-los en aquest diari, Jordi Espuny, integrant del Fanal, em destacava del treball fet que, més enllà dels resultats que en radiografien la situació i l’estat de salut de les seves aigües, la labor realitzada vol transmetre el valor cultural i patrimonial que han tingut les fonts. Certament, han estat històricament punt de referència geogràfica i social. Si accediu a l’explorador topogràfic que té a la seva web l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya veureu que les fonts són un dels elements que hi apareixen sempre localitzats. Aquelles, és clar, de les que se n’han donat referències (ara que m’hi fixo, la meva descoberta no hi consta). Com els sants en el calendari, les generacions precedents enumeraven fonts com ara referim centres comercials. I en les fotografies en blanc i negre que recullen les historiografies locals hi apareixen gairebé sempre grups de gent reunits a l’entorn d’una font, costum que va adquirir fins i tot una denominació pròpia, recollida al diccionari de l’enciclopèdia catalana. Eren les fontades («aplec de gent a la vora d’una font per menjar i divertir-se»). Son part no només d’un paisatge, sinó d’un temps i una tradició social. Un patrimoni que s’esborra entre oblit i bardisses. Per això, calen molts fanals que les facin ressorgir.