Fa molts mesos vaig comprar El futur del català depèn de tu de M. Carme Junyent. Ho vaig fer, sobretot, pensant en els meus fills. Em fa tanta angúnia sentir-los a dir «se m’ha caigut» i «vaya moratón» quan algú en una pel·lícula se’n duu una patacada, que vaig pensar que la solvència de la professora Junyent, especialista en l’estudi de llengües amenaçades arreu del món, m’ajudaria a fer-los prendre consciència de la importància de parlar un bon català. I de parlar-lo sempre, amb tothom i i arreu. Però confesso que, com que el tema de la llengua em fa patir tant, l’havia deixat en el prestatge esperant agafar forces per obrir-lo. I vet aquí: el moment ha arribat. Quin embolic amb tot això de la llengua! Que si pacte que si no pacte, que si les entitats, que si els consensos… I sobretot quina tristor constatar que la croada de Ciutadans, ara en caiguda lliure, ha donat fruits. Ens estem fotent la llengua pel cap, què és el pitjor que li pot passar a una llengua.

He estat 14 anys professora de música en un institut i els asseguro que, mal que ens pesi, la llengua vehicular era el castellà. Estava assumit per tothom de manera implícita. No hi havia pas mala fe per part de ningú: ni de voler imposar una llengua ni de voler-la anorrear. Inconsciència i inèrcia. Fins i tot professors amb un alt grau de consciència lingüística, cada dia, quan entràvem a l’institut ens havíem de fer el propòsit de no canviar de llengua. Esgotador.

Em sap greu dir-ho, però la immersió ha estat una entelèquia. Potser caldria tornar a posar el comptador a zero i donar-nos temps per repensar-ho tot plegat. No ho sé. Ho deixo per als experts. Però el que sí sé, és que sense un compromís ferm tant individual com col·lectiu, per moltes lleis i pactes que signem no ens en sortirem. I no dic pas que no siguin necessàries, les lleis. I tant que ho són! Tinc una amiga que sovint em recorda el que els deia a classe el catedràtic en Dret Administratiu Manuel Ballbé: la «administración escribe, no habla». D’acord! Doncs «la administración que escriba» que nosaltres ja parlarem.

«Què em costa parlar en castellà? Em costa que cada vegada que NO parlo en català porto la llengua cap un camí de no-retorn. I per això necessito aprendre a no cedir sempre. I per això també cal que tu et posis en el meu lloc perquè tots plegats entenguem què hi ha en joc. Sense tu i sense mi no ens en sortirem pas».

Perquè això, més enllà de les lleis, va de lleialtat. De lleialtat lingüística. De mantenir-nos ferms en l’ús del català perquè és obvi que una llengua si no s’usa, desapareix. És un acte de voluntat i compromís. I això no hi ha cap llei que ho pugui substituir. En el pròleg, Junyent diu textualment: «Els que ploren la mort d’una llengua són, desgraciadament, els que la van deixar morir». Si us plau, que no siguem nosaltres els que haguem de plorar el català…