Ens diuen que a primera hora de la tarda Pedro Sánchez Pérez-Castejón es va aixecar de la taula i es va interrompre la reunió. Has d’estar molt segur per aixecar-te en una reunió dels 27, l’habitual és que la reunió continuï sense tu i quedis al marge. Tan fort estava?

Si llegíem la premsa d’aquell dia a Espanya, semblava que el govern tenia els dies comptats, manifestacions multitudinàries del món del camp, la flota pesquera amarrada a port, protestes salvatges dels transportistes, i tots els grups polítics, fins i tot el soci del govern, radicalment en contra de la carta enviada al rei del Marroc. Les columnes dels opinadors, i els tertulians, no estalviaven qualificatius duríssims. Fins al punt que La Vanguardia, el mateix divendres, publicava una columna d’un dels seus fixatges estrella, que a mitja tarda va esborrar de la seva edició digital.

El que no s’ha publicitat gaire és un petit detall, no menor, quan en Pedro Sánchez es va aixecar el van seguir uns quants presidents més, majoritàriament dels països del sud, que cada cop accepten menys les actituds despectives del president dels Països Baixos, fins al punt que va ser el president francès qui el va anar a buscar. Aquí Sánchez té la imatge que té, ara no és el cas, però els dirigents europeus es recorden que fou ell qui proposà el «Pla Marshall» per fer front a la crisi de la covid i va aconseguir la fins llavors impossible mutualització d’una part del Deute Europeu. Com també que molts eren conscients que mentre se li encenia el país pels quatre costats, ell hi posava més gasolina al foc per harmonitzar la posició espanyola amb l’europea amb l’assumpte del Sàhara, i així aconseguir que el Marroc obri l’aixeta del gasoducte, ara tancat, per poder omplir les reserves de gas que tant necessiten els europeus per l’hivern vinent.

Que Pedro Sánchez s’hagi guanyat la confiança dels altres líders europeus es pot arribar a entendre ara, fins al punt que, en el moment en què es va plantar tots van interpretar que Espanya anava de debò i que suposava un perill per a ells, no deixa de ser sorprenent als nostres ulls. Diuen els cronistes que quan es va tornar a reunir el Consell, l’ambient va canviar radicalment. L’exemple més clar el tenim amb el president d’Alemanya, que va arribar a verbalitzar que el gest, que podria haver estat considerat despectiu, que havia defensat molt bé els interessos del seu país. O la presidenta de la Comissió, que va interpretar les resolucions perquè quedés clar que la península Ibèrica era l’excepció en la desconnexió del gas.

Els diferents partits farien bé de ressituar-se. Vox alimenta el descontentament creat per la crisi, no té alternatives ni les necessita, és el nou 15-M. Tots els altres hauran de mirar on s’alineen, a l’esbroncada per l’esbroncada, o als pactes d’Estat, inclòs el tema del Sàhara. En temps de guerra deixar sols els socialistes amb la bandera de la responsabilitat potser donarà moltes hores de telenotícies i s’ompliran molts fulls de diari, però és regalar or electoral.