Passejant per Manresa, vaig sentir la frase: «Encara em sento jove», dita per una persona gran en una rotllana de gent de la seva quinta.
Per més que és una expressió que es diu molt sovint, comporta un perill quan les persones grans no accepten la seva vellesa. Reconec, però, que jo mateix havia pensat i dit aquestes mateixes paraules abans de ser conscient de l’edatisme, de la greu discriminació que patim les persones quan som grans, i de la necessitat que tenim de sentir-nos orgullosos d’envellir.
El llenguatge sempre ens delata i expressa el que pensem, malgrat que no en siguem del tot conscients. Quan es diu aquesta frase ja s’està acceptant que no s’és jove, però que, de totes maneres, se’n vol continuar sentint perquè, en el fons, es vol fugir de la vellesa i dels estereotips negatius a què s’associa.
L’etapa de la joventut, tanmateix, està sobrevalorada. En realitat és una època difícil, plena d’inestabilitat emocional, d’inseguretats i de pors, caracteritzada per la desorientació i la manca d’experiència, i en la qual les persones van construint la seva identitat, desitjant fer-se grans. A causa de la mitificació d’aquest període de la vida, és habitual que les persones en plena maduresa, a pesar que hagin superat de llarg la trentena, també se’n reivindiquin, malgrat l’ONU, per exemple, fixa aquesta etapa entre els 15 i els 24 anys.
A la vellesa, podem continuar enganyant-nos a nosaltres mateixos, mitificant la joventut, no obstant no voldríem tornar-la a viure, per molt que tinguem tendència a maquillar el nostre passat, idealitzant els records. Si es produís, però, aquest desig impossible i tornéssim a ser adolescents, ben segur que trobaríem a faltar l’experiència i la saviesa actual i el nivell més gran de maduresa, que ens permet viure la vida amb més coneixement, seguretat i serenor, i veuríem que aquestes mancances no ens compensarien la plenitud física i la llunyania de la mort obtingudes.
A més, el desig de tornar a tenir vint anys comportaria renegar del que hem sigut, de les experiències viscudes, dels encerts i les errades i, d’alguna manera, renunciar al nostre passat. També, trairíem la nostra persona vella d’ara i al que li queda de vida, perquè vivint en la nostàlgia no podríem fruir del present.
En realitat, però, la frase «encara em sento jove» s’hauria de substituir per «encara em sento bé», i no s’hauria de desitjar un retorn a la vintena, sinó tenir una relativa salut, capacitat d’il·lusionar-se i de ser una persona activa, viure amb la màxima autonomia –reconeixent que ningú n’és absolutament– i, en resum, ser capaç de viure moments feliços.
Aquest objectiu es pot aconseguir, amb independència de l’edat, sempre que ens acceptem nosaltres mateixos, sense conformismes ni expectatives impossibles, i fem èmfasi en els aspectes positius i no ens centrem exclusivament en les nostres inevitables mancances.
