Recentment s’ha informat que s’estudia posar en marxa una APEU (àrea de promoció econòmica urbana) a Berga, amb l’objectiu de revitalitzar el comerç del carrer del Roser i del carrer Major de la ciutat. Les APEU responen a la lògica dels temps actuals, en què els reptes i els problemes són massa complexos i de massa envergadura perquè els entomin per si soles les institucions públiques. Per exemple, aturar la degradació d’un barri vell o la decadència d’una zona comercial té a veure amb factors econòmics, socials, urbanístics, culturals… i no depèn només d’aprovar noves normes o d’invertir-hi més o menys diners públics, sinó que sense la implicació de la gent, de les entitats i de les empreses, no és possible sortir-se’n. Però és que davant de desafiaments així, la col·laboració publicoprivada no és solament necessària sinó que resulta a més desitjable i convenient: ajuda a definir millor els problemes i els objectius, a sumar esforços, a evitar resistències, a empoderar els actors, etc.

En el cas de les APEU, la singularitat és que les decisions es prenen per part dels mateixos agents involucrats i que el finançament es basa en quotes obligatòries dels seus membres i en subvencions i ajuts públics. I és que, atès que la tasca de les APEU ha de comportar tant beneficis públics (cohesió social, creació de riquesa i treball, més seguretat…) com privats, té sentit que hi destinin recursos tant les administracions com els comerciants de l’àrea afectada. L’esforç ha de ser compartit. Malament si els ajuntaments concebeixen les APEU com una manera de desentendre’s dels marrons i de passar les patates calentes a tercers, i malament també si el comerç espera que l’administració li resolgui la vida. Tothom hi ha de posar de la seva part.

L’experiència d’altres APEU catalanes i d’altres països que porten uns quants anys de rodatge ensenya que l’èxit de la iniciativa no està de cap manera garantit. De fet, les àrees de promoció econòmica urbana són simplement marcs d’actuació, eines; un cop aprovades pel ple municipal, cal dotar-les de contingut i encertar en l’estratègia a seguir. Pel món hi ha hagut tant èxits interessants com fracassos clamorosos, i es pot i s’ha d’aprendre dels uns i dels altres. Sempre, però, la clau és la corresponsabilització i la unitat d’acció, a partir d’una visió compartida d’allò que es vol aconseguir.

En tot cas, la filosofia de les APEU de ‘treballar plegats’ (i no sols a l’hora de diagnosticar els problemes i pensar com tractar-los, sinó també en el moment d’arromangar-se per gestionar projectes i en el moment d’avaluar els resultats) s’hauria de traslladar a altres àmbits de la vida col·lectiva. Els ciutadans, les associacions i les empreses hauríem de no limitar-nos –legítimament– a queixar-nos i demanar als governs, sinó passar a contribuir. I les institucions públiques haurien de deixar de tenir por de donar veu, vot i joc als privats, i compartir el seu poder i obrir-se als recursos que la societat els pot brindar, sabent que la governança no és un joc de suma zero.