Sols som ben poca cosa, no perquè no en tinguem prou amb la nostra pròpia existència sinó perquè com més apartats, més febles, més petits, més rars, més impotents per millorar el que no ens agrada. L’aïllament social –no em refereixo a viure sol– ens ensopeix i ens converteix en una mena de micos engabiats que s’enfilen sempre per les mateixes parets per arribar a la capçada del mateix arbre, observar el mateix paisatge i sentir la mateixa olor amb la convicció que no hi ha una altra realitat possible. La pandèmia, que hem tancat oficialment després de dos anys –dos anys!–, ens ha allunyat. Els forats de la xarxa que ens sostenia s’han eixamplat massa i, ara, giravoltem desconcertats com si fóssim en un flotador groc amb cap d’ànec enmig d’una piscina d’un hotel de carretera sense el sol ni el glamur que esperàvem. Hem estimat diferent tot aquest temps, però també hem perdut oportunitats de fer-ho. Hem après molt, també, però encara no hem canviat res. I si res canvia, quin sentit té l’experiència viscuda?
Necessitem forjar amb urgència nous somnis col·lectius que ens empenyin a tirar endavant abans que les quatre estacions es polaritzin entre hiverns i estius extrems. No podem resignar-nos a perdre les transicions de tardors i primaveres. Quan estem plegats en un lloc i compartim un mateix objectiu se’ns desperten sensacions extraordinàries. Ens calen instants d’eufòria. Més moments com els que es va viure aquesta setmana al Camp Nou, on es va batre el rècord mundial d’assistència en un partit de futbol femení. «Més que empoderament», clamava una pancarta. I no és tan important que sigui esport o que siguin dones –que també–, el que ens cal és que passi. I que ens emocioni. I que ens repari.
Kisook Suh repara tapissos medievals al Museu Metropolità d’Art de Nova York. Llegeixo la seva història a les xarxes. Totes les peces que arriben a les seves mans estan deteriorades per l’ús, per l’edat i per com les ha tractades la història. Les analitza com una metgessa i després decideix el tractament que els convé. Els objectes són vius i en procés d’envelliment constant, explica, i mentre repara tapissos al museu i els texans esparracats del seu fill troba consol vital. Pateix per la seva mare malalta, admet que no pot fer res per capgirar aquesta situació, «però la feina que faig em dona un missatge d’esperança. Les coses es poden restaurar. El trencament es pot reparar. Potser les ferides es poden curar». I quan el desconcert l’apodera, busca la pila de roba de casa i en cus els estrips i forats. I puntada a puntada va teixint l’esperança que és la vida de demà.
