Espero que aquesta missiva et trobi bé», solia dir la fórmula de les cartes –vuitcentistes, encara que ara totes les cartes ja ens sonin a una cosa d’un altre segle–, i això espero, lector, per a tu, si ara estàs llegint aquestes línies. Perquè els temps estan molt fumuts, i resulta una mica impossible no contagiar-se d’un pànic que és ressò del d’altres temps –del d’aquelles dècades de la guerra freda– i pensar irremeiablement en l’impensable, que la bitxa geopolítica d’una guerra total ha sigut esmentada, i resulta difícil abstreure-se’n, perquè Mariúpol està literalment a dos graus de separació de casa nostra, i els pols es desglacen, i un altre home dolent va matar dimarts una dona, i ens agradaria portar tot això amb més gràcia, però a mi no em surt.
Perquè hi ha una part que ens diu que si estem tocant fons el millor que podem fer tots és viure, i que tot això que tinc de més!, i que continuï sonant l’orquestra mentre s’enfonsa el Titanic. Però també n’hi ha altra que, tot i que petita, mira amb més força els contorns de les coses, i pensa que el món li sembla més bonic que mai, tot i que els ulls es posin sobre una paperera, la porta d’una botiga de souvenirs kitsch, la cara despistada d’un passatger del metro o el tuit agressiu d’un trol d’internet, i creu que hem de lluitar per salvar-nos precisament per l’absurd. Perquè encara ens queden ulls per mirar i, com aquell pacient que es recupera després d’una operació compromesa (ho sé, vaig ser jo), davant la incertesa només queda obrir-los bé, i prestar atenció, i aferrar-se una estona més a l’asta del riure davant els cants de sirena de la tristesa, per així intentar transformar alguna cosa, per molt que sigui només la nostra parcel·leta de món. Gramsci advocava pel «pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat». Perquè aquesta voluntat floreixi necessitem institucions i vincles socials que ens elevin, i humor per riure’ns-en, de nosaltres mateixos, ara, quan menys ens ve de gust. Saben aquell que diu...?
