És curiós com pot arribar a disparar-se el preu d’una cadira.
Fa trenta anys Manresa va estrenar el pavelló nou del Congost, en el qual caben oficialment cinc mil espectadors sempre que estiguin ben atapeïts els bancs del galliner. Va costar sis-cents milions de pessetes, que, un cop descomptada la inflació, equivalen a set milions i mig d’euros actuals. És a dir, mil cinc-cents euros per localitat.
L’alcalde Aloy ha explicat que el projecte d’ampliació preveu incrementar la cabuda entre set-centes i vuit-centes localitats. Les noves es crearien a la part alta de darrere les cistelles, per on pot allargar-se el recinte amb més facilitat, però també l’indret amb més mala visió del joc. El cost es calcula entorn dels sis milions d’euros («entre cinc i set», segons Aloy). Uns vuit mil per localitat guanyada. Més del triple del que van costar les actuals.
Sé que aquest càlcul fa una certa trampa, perquè amb els sis milions no només es crearan noves graderies, sinó que es milloraran i ampliaran les instal·lacions i es construirà un annex apte per a la pràctica esportiva. Tampoc la inversió de fa trenta anys va ser només per posar cadires, sinó per a tot el conjunt d’instal·lacions i serveis d’un pavelló. El que llavors va ser un gran progrés avui es troba insuficient i es demana una ambició força més gran, amb permís de la guerra, la inflació i els maldecaps econòmics que ens esperen.
Però és una constant que les butaques guanyades en les reformes i ampliacions dels recintes esportius, o d’espectacles, tinguin un cost unitari molt superior a les inicials un cop hi repercuteixes els costos de totes les altres millores.
I de vegades la costosa reforma ni tan sols no amplia la capacitat sinó que la redueix. Va ser el cas del teatre Kursaal, amb menys butaques després que abans, quan eren de fusta i amb doble amfiteatre. Difícilment podia ser d’una altra manera atès l’estat precari del conjunt i la decisió d’aprofitar-ne només la carcassa.
