Con la escopeta al hombro és el títol d’un dels primers llibres que recordo haver vist per casa. L’associo a la imatge del meu pare, les ulleres al pont del nas, llegint les peripècies de Miguel Delibes a la recerca de la seva idolatrada perdiu vermella. Suposo que aquesta aportació literària va tenir alguna cosa a veure amb el fet que alguns dels seus fills –no tots– ens aficionéssim a la caça menor. Cinquanta anys després, continuo recorrent quilòmetres a la recerca de perdius i conills per terres castellanes mentre els meus dos germans viuen entregats en cos i ànima a perseguir senglars pel Priorat; una mica com l’Obèlix, però sense menhirs. Amb ells he comentat l’escassa rellevància mediàtica que ha tingut la –nombrosa– presència de caçadors a la gran manifestació rural de Madrid. I quan m’ho han preguntat, no he sabut respondre’ls si aquest menysteniment és deliberat, involuntari, fruit de la ignorància o dels prejudicis. És possible que hi hagi de tot perquè la caça s’ha convertit des de fa temps en un incòmode element de debat, tot i que no crec que silenciar-lo sigui la millor solució. Tampoc desenfocar-lo. La caça no és de fatxes ni de bàrbars, tot i que hi hagi fatxes i bàrbars entre el milió de persones que es calcula que la practiquen a Espanya; es tracta d’una activitat consubstancial a l’ésser humà i a la mateixa naturalesa. No es pot regular, ordenar o gestionar sense tenir això clar. Ni tampoc oblidant que aquesta activitat cinegètica dona vida al món rural, contribueix a l’indispensable equilibri de la fauna i genera beneficis a molts territoris que ho necessiten. Jo respecto els que abominen la caça i no tocarien ni un pèl –ni una ploma– a cap animal, però em nego a sentir-me culpable per haver desenvolupat l’instint venatori. Em limito a seguir la filosofia d’un altre gran conservacionista... i caçador, com ho va ser Delibes: «No matis, caça». La frase és de Félix Rodríguez de la Fuente i despulla els que només exerceixen d’escorxadors i escopeters, cosa que ens remet a la necessitat de normes basades en l’ètica biològica. Però no a convertir-nos en empestats.