Hem vingut al món per imaginar, la imaginació és el llapis amb el qual vam escriure les nostres millors aventures a l’edat de la innocència, quan som joves necessitem i després imaginem; de fet, ens hem passat llargues etapes preguntant «t’imagines si...?» i després hi anaven totes les utopies que ens pintaven un futur amb uns valors que ens durien a un món feliç, com si fóssim l’Aldous Huxley. Però la imaginació va arribar fins on va començar la patacada, en lloc de fer volar coloms l’imaginari va volar en mil bocins i la pregunta va donar pas a l’afirmació: No m’ho hauria imaginat mai!
Com ens podíem imaginar que milers de treballadors arribarien a pensar que la dreta més extrema és la millor opció per defensar els seus interessos?, que veuríem taules de diàleg sense paraules, nouvinguts aprenent l’idioma mentre residents de tota la vida començarien una croada per enfonsar-lo; que polítics perseguits a l’Estat espanyol fossin acollits a Europa, mentre feixistes amb impunitat al mateix estat serien expulsats de països de la Unió. Es fa difícil imaginar que un govern imposi sancions a un altre per no respectar els drets humans mentre s’està venent el poble sahrauí a un sàtrapa dictador; que els qui condemnen la repressió d’altres nacions són els que fan detencions per voler posar paperetes a les urnes; que es denunciïn crims de guerra a milers de quilòmetres mentre a casa s’impedeix reformar el Codi Penal per jutjar els crims de guerra del franquisme.
No ens ho hauríem imaginat perquè hi ha coses que superen els límits de la imaginació; com que en la llista de pobles oprimits hi hagi causes de primera i de segona, que hi hagi bones invasions i males invasions; o que s’augmenti la despesa militar mentre creix la pobresa energètica, es trinxa la sanitat i es malmet l’educació pública. Poques vegades, a tots aquests despropòsits, ens havíem preguntat: T’ho imagines? Doncs no, no ens ho hauríem imaginat mai perquè és més còmode tancar els ulls a les evidències perilloses, sense imaginar més enllà, per no tremolar.
La lògica de qui regeix els nostres destins és del tot il·lògica, sense espai per a la imaginació. Jules Verne deia que el poder de la imaginació ens fa infinits, de la mateixa manera que la seva mancança ens fa petits, just el que som ara, infinitament diminuts.
Tornem-nos a preguntar: t’ho imagines?; deixem el no m’ho hauria imaginat mai i anem a buscar altres respostes més imaginatives, imaginem per exemple que tothom qui encara té la capacitat de posar-hi imaginació faci un parèntesi en la seva zona de confort i, després de fer-ho, vull dir imaginar, comencin a actuar. O s’activa allò de la imaginació al poder, o ja ens podem oblidar del futur que la bona gent havia imaginat.
