Al’Instagram de Jada Pinkett Smith hi ha desenes de fotografies de l’actriu amb el cap pelat a causa de la seva alopècia. Si no hagués tingut lloc l’escena de la plantofada per la qual es recordarà la 94a gala dels Oscars i, després de la broma de La tinent O’Neil, haurien dit que llueix el cap sense cabell per una qüestió estètica, hauria estat perfectament plausible. Si no s’hi sent còmoda, si no li agrada, si la fa infeliç, continuar-se fent i publicant fotografies deu ser un gest de valentia. De dir: M’ha tocat això i, en lloc d’amagar-me, publico fotos meves a palades per demostrar que aquesta afectació no l’ensorrarà. Si aquest és el fil argumental de tanta instantània, aleshores no es pot entendre l’ofensa als Oscars pel comentari foteta de Chris Rock. De fet, en tota aquesta història hi ha molta incongruència. Per començar, què en pensa l’empoderada Jada que el seu marit hagi sortit a defensar-la com si ella en fos incapaç. Per acabar, com s’ho ha pres que el seu problema capil·lar estigui, arran del mastegot, ara sí, en boca de tot quisqui. Després de la bufetada amb la mà estesa, s’han buscat mil explicacions que van més enllà de la brometa de Rock. Que tot ve d’un comentari que va fer aquest actor en una gala anterior dels Oscar on ja es va ficar amb el matrimoni Pinkett-Smith. Fins i tot s’ha especulat amb la possibilitat que Rock i l’actriu s’haguessin embolicat fa temps després de coincidir en el doblatge d’un film animat, atès que ella i Smith sembla que mantenen una relació oberta. S’han formulat interrogants diversos: Què hauria passat si Rock hagués estat blanc i no negre? L’hauria agredit igualment, el príncep de Bel Air? I si la galeta l’hagués propinat Jada, i no el seu marit? La gent hauria reaccionat igual? On són els límits de l’humor? I els de l’ofensa? Hi ha qui fins va especular amb un muntatge per augmentar l’audiència d’una cita anual que no gaudeix del poder d’atracció que tenia. Judicis i prejudicis a banda, pel que va servir l’escena va ser per constatar que el cinema és una cosa i que els actors en són una altra de molt diferent. Jo em quedo que Will Smith seguirà brillant sempre que miri La recerca de la felicitat i Soc llegenda. Igual que Bruce Willis continuarà sent l’incombustible John McClane de La jungla de cristal i el boxador veterà de Pulp Fiction malgrat el trastorn que li han diagnosticat. I Jada Pinkett Smith la convincent advocada a qui vol matar Tom Cruise a Collateral. Sovint, quan l’actor o l’actriu travessen la pantalla i s’asseuen al nostre costat, s’acaba la màgia. Que no s’acabi!
