Ja al principi de la Revolució Industrial ens vam adonar que cremar carbó i petroli allibera molta energia però també partícules contaminants que malmeten severament la nostra salut. Per això, entre altres raons, vam decidir traslladar les fàbriques fora dels pobles i les ciutats, per això vam posar filtres a xemeneies i tubs d’escapament i per això estem traient (molt de mica en mica...) els cotxes dels nuclis urbans. Aquest any n’ha fet 50 de la publicació de l’Informe Meadows, també conegut com Els límits del creixement, on els seus autors –el Club de Roma– advertien de la finitud dels recursos naturals, de la impossibilitat de créixer indefinidament i de la necessitat de substituir les fons d’energia no renovables per les que sí que ho són. L’any a sobre, el 1973, la guerra del Yon Kippur va disparar el preu del petroli i Europa es va adonar del perill de dependre d’uns combustibles que provenen d’uns llocs molt concrets del planeta. Fent de necessitat virtut, alguns països (Dinamarca n’és l’exemple paradigmàtic) ho aprofiten per recuperar l’ús generalitzat de la bicicleta, d’altres (la RF) opten per impulsar les nuclears i encara uns altres (l’Espanya franquista i post franquista) es dediquen a desmantellar el tramvia, a tancar estacions i línies de tren (com el de l’alt Llobregat) i a sembrar el territori de carreteres... A finals dels 80 i a principis dels 90 del segle passat cada cop més científics alerten de l’anomenat efecte hivernacle i identifiquen les emissions de diòxid de carboni (procedents sobretot del consum de carburants) com la seva causa principal. L’any 1997, a Kyoto, l’escalfament global i la necessitat de fer-hi front s’incorporen definitivament a l’agenda política internacional.

Fa un segle i mig que sabem que cremar petroli contamina. Fa 50 anys, com a mínim, que sabem que la dependència d’aquest combustible fòssil té efectes negatius tant a nivell ecològic i econòmic com també polític (guerres, dictadures, catàstrofes...). I en fa 25 que sabem que si no disminuïm el consum d’hidrocarburs, l’escalfament global pot tenir efectes devastadors.

I mentrestant, què hem fet? Poc o no gaire. Entre altres raons, perquè el conglomerat industrial de l’automòbil (fabricació, carburant, infraestructures, manteniments, asseguradores, financeres...) és el veritable Too big to fail, el monstre que ningú s’atreveix a atacar. I perquè gràcies a les innovacions tecnològiques i a fosques operacions diplomàtiques, comercials i militars sobre terceres països, el preu del cru s’ha mantingut, fins ara, raonablement baix. Però no ens enganyem, no canviarem la nostra manera de moure’ns i consumir (allò tan bonic del km 0) fins que no ens toquin de veritat la butxaca. Per això tindria molt més sentit subvencionar molt més la transició energètica i la reconversió del sector del transport que les benzineres.