Imolt, amb relació a la inserció laboral de les persones amb malalties mentals, sobretot, les afectades per les condicions greus. Per aquest motiu, és que hi badarem en aquest article, un badar feixuc però necessari per a moltes persones.
Tenim en compte de considerar el treball com un factor de dignitat per les persones i de ser un element terapèutic més, i que inclou com treball la formació. Un 50% de les malalties mentals s’inicien en l’adolescència, estem, doncs, obligats a facilitar la formació continuada de les persones afectades, que ha de ser un àmbit a tenir en compte, tant per la formació i com una eina facilitadora per trobar un treball digne. Una malaltia d’inici a l’adolescència afecta la capacitat intel·lectiva i a les relacions socials.
La reinserció laboral xoca amb aspectes legislatius i normatives massa antigues i que ningú ni cap partit polític s’ha atrevit a trobar vies de solució efectives; sempre s’ha enfocat, i està bé, des de la protecció. Sí que està legislat, i a la pràctica habitual s’aplica, la possibilitat d’adquirir la condició d’invàlid, les incapacitats laborals permanents, siguin totals i absolutes.
Un aspecte relacionat, son les baixes mèdiques de llarga durada per motius d’una depressió greu, psicosi o agorafòbia. Aquestes baixes acostumen a ser de mesos i, fins i tot, d’un any. Aquesta persona es troba que si ha de començar a treballar, passa de no fer cap activitat laboral a haver d’incorporar-se a una jornada completa. Un esgraó prou alt per a dificultar una reincorporació plena, i que sovint, acaba en una situació d’incapacitat laboral permanent per la dificultat d’adaptació. Tant costaria adaptar la normativa actual cap a una incorporació progressiva? Tenim eines informàtiques que donen la possibilitat de discriminar les hores treballades a l’empresa i les que poden ser pagades per un altre fons. És difícil, però caldria conjuminar els interessos de l’empresa, les mútues i el mateix Institut Nacional de la Seguretat Social.
Un altre exemple, una persona que treballava i que ha cotitzat suficientment i per causa d’una psicosi que no respon al tractament, aquest procés finalitza en una incapacitat laboral permanent. Aquesta situació es pot revertir per petició de la mateixa persona o d’ofici per l’Institut Nacional de la Seguretat Social. Les revisions d’ofici són, habitualment, cada un o dos anys. Imaginem que aquesta persona està en condicions de realitzar alguna tasca laboral i, amb el suport d’una entitat reinseridora troba un lloc adaptat a les seves necessitats. L’embolic burocràtic entre que inicia els tràmits i té l’oferta de treball, s’allarga tant que quan té l’alta definitiva, ja no té el lloc de treball. Per altra banda la remuneració de la nova feina està per sota de la remuneració per invalidesa.
Si féssim una estimació del cost benefici d’establir normatives adaptades a les necessitats, hi sortiríem guanyant les persones i el calaix de l’estat. Quin legislador s’anima?
