En el marc del dia de la poesia, Jaume Huch va presentar a l’Espai Òmnium la seva obra Queralt endins, que defineix com un llibre ple de sorpreses, «amb la sensació que era el poema qui em venia a buscar». L’autor no podia anar a la muntanya i és Queralt qui es fica dins seu a través de la finestra. Escrit durant la primera part de la covid-19, amb epíleg de Jordi Estrada que va presentar l’acte i analitzà l’obra, amb recitació d’alguns poemes a càrrec del rapsode Xevi Serrano. El llibre reflecteix la paraula escrita, acompanyada de fotografies. Estrada va començar per llegir un poema: «Poso el cap a l’espatlla de la meva muntanya, dolç coixí de la tarda, balancí de carícies, i em deixo desolar lentament al compàs dels teus somnis, tanco els ulls, ens sabem molt a prop, malgrat el món que ens separa». És un dels 60 poemes que Huch va escriure entre el 15 de març i el 5 de juny del 2020, que constitueixen el poemari «que flueix d’una manera natural», diu l’autor. A més, s’hi reflecteix el Jaume fotògraf, ja que cadascun dels poemes va acompanyat d’una fotografia que li va servir d’inspiració: «Fetes amb el mòbil, el mateix dia i des de la mateixa finestra». Són poemes «fruit d’instants efímers, però eterns».
Estrada va esmentar una doble pulsió creativa: la situació de pandèmia va generar en autors com Huch, un estímul de creativitat, coincidint amb l’alliberament que el dia a dia li suposava en la feina d’editor. Aboca en forma de versos, la melangia, les sensacions d’incertesa, solitud i desampar dels dies del confinament i l’enyor per la pèrdua d’amics. La segona pulsió és el paisatge, vist a través de la finestra del menjador de casa, amb 60 fotografies que van ser projectades en sintonia amb la lectura dels poemes. El paisatge és la serralada de Queralt que en uns moments d’incertesa, representa un referent sòlid. El llibre té dues parts, amb un ordre cronològic des de l’endemà de l’estat d’alarma fins a les portes d’una Patum que no va esdevenir. Hi ha una primera secció titulada Queralt endins, constituïda per poemes breus, amb versos lliures, on predomina un to claustrofòbic, decaigut i de defallença. La segona part l’anomena Rere els arbres. Són sonets escrits en el moment en què finalitza la primera onada de la pandèmia, on ja es podrà sortir al carrer i la visió serà més transitada o passejada. «Em vaig sentir còmode amb l’estructura del sonet», diu l’autor. Es manté la malenconia, però hi ha un bri d’esperança que coincideix amb la primavera i la joia de viure, així com un diàleg interior, on el poeta parla amb ell mateix, de manera que es fon la veu del poeta i l’escriptor. No hi ha separació entre l’artesà que fa versos i la persona. En la primera secció dels poemes hi ha diàleg amb la natura, en la segona amb el transitar pel mig dels boscos. Finalment, hi ha el diàleg amb el lector, que es produeix en temps real. Aquells dies, Huch feia el poema, la fotografia i acte seguit la penjava a Instagram, on els seguidors podien establir un diàleg de sensacions compartides. «Era una manera de fer-nos companyia a través dels versos, que em feien sentir viu», explica Huch, per a qui «Queralt no és només un paisatge entranyable, sinó una muntanya entranyada: és el nostre capsal del llit».
