El problema és Alemanya. Es una constatació amarga: Alemanya ha de continuar subvencionant la guerra de Putin amb les seves compres de gas perquè no va reconèixer a temps que una política que durant dècades va ser virtuosa havia deixat de ser-ho. La política virtuosa va néixer de l’ospolitik de Willy Brand, un majestuós exercici de pragmatisme que acatava el dictat de la geografia: Alemanya no pot fugir de França i de Rússia. Hi pot estar en guerra o, si no, en una banda hi pot forjar una aliança per dirigir la política europea i en l’altra hi pot trobar un cabal inesgotable de matèries primeres. Merkel, filla de la RDA i de l’ostpolitik, va fer equilibris entre la sociopatia autoritària de Putin i la imprudència amb que l’OTAN empenyia cap a l’est. Va bastir dos gaseoductes estratègics i, en un exercici de lucidesa llavors molt aplaudit, va aprendre de Fukushima i va iniciar el procés de desconnexió de les nuclears. Merkel va fer el que es va definir com Putinversteher, comprendre Putin per poder-hi treballar. Era pur sentit d’estat. Però el 2014, quan Putin es va apropiar Crimea, tot el que havia estat bo es va tornar dolent. Merkel ho hauria d’haver vist i hauria d’haver fet un cop de volant dràstic. No ho va fer. I ara, Alemanya és la presonera de Putin. I amb ella, tot Europa.
