El 2 de setembre de l’any 1979 Manresa va ser la seu de la primera assemblea de les diverses associacions de veïns de Catalunya. Recordant aquell esdeveniment, la ciutat ha estat de nou aquest cap de setmana el punt de trobada de la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya on, tal i com es palesava en la informació publicada per aquest diari, s’ha posat sobretot de manifest la necessitat de promoure un relleu generacional que no només faci sobreviure aquestes entitats, sinó que els doni una nova embranzida. La de fa 43 anys es recorda com una de les trobades d’entitats veïnals més significatives i multitudinàries de la història del país, en un moment d’anhel de democràcia i de reivindicació de drets socials que el franquisme havia tallat de soca-rel. Els representants d’aquestes entitats, molts d’ells amb llarguíssimes trajectòries al capdavant, admeten l’enorme dificultat que els suposa incorporar saba nova. En línies generals, addueixen els problemes que està tenint qui els hauria d’agafar aquest testimoni, la gent jove, per arrelar i, en conseqüència, poder desenvolupar, en un primer pas, un projecte de vida personal, i en el següent esglaó, un de comunitari. És evident que aquestes associacions són fruit sobretot d’un moment i un context on estava tot per fer, incloses les institucions que havien d’engegar i accelerar el motor que havia de permetre recuperar el temps perdut i posar al dia un país que havia quedat ancorat per quaranta anys de dictadura. Aquella mancança absoluta de tot va ser el combustible que va donar energia a col·lectius veïnals per convertir-se en la veu i la força dels barris. Una energia i una dinàmica, la inèrcia de la qual ha perdurat durant dècades, però que ha anat perdent impuls progressivament. Però el que avui passa amb les entitats veïnals seria segurament extrapolable, amb els matisos pertinents, al conjunt del mon associatiu, social, cívic i cultural. Més enllà d’un context econòmic inestable i precari que és un escull per endreçar qualsevol projecte vital personal, crec que no hi ha dubte que ens hem abocat cap a una societat cada cop més individualista i burocratitzada, que espera de les administracions la solució a tots els mals. Per dir-ho ras i curt, cada vegada ens costa més implicar-nos en tot allò que suposi un compromís col·lectiu, sobretot si ens entorpeix el temps dedicat a allò estrictament personal, cada cop més prevalent. Els problemes per resoldre, les causes per les quals lluitar, els projectes per compartir son infinits. Però l’individualisme galopant sembla esmorteir tota energia.