Mentre la invasió russa d’Ucraïna continua amb imatges dantesques d’assassinats a sang freda, destrucció de ciutats i milions de desplaçats, a les principals economies s’està gestant una altra batalla: la batalla contra la inflació.
La inflació dels preus al consumidor es troba ara en màxims històrics des de fa més de 30 anys i continua creixent. La crisi de la pandèmia de COVID i ara el conflicte d’Ucraïna ha portat els preus de l’energia i els aliments a nivells records. La inflació és la globalització de la guerra d’Ucraïna, enviant una onada de patiment a tot arreu a mesura que els preus dels béns essencials per a sobreviure estan creixent sense aturador.
En les conjuntures econòmiques d’alta inflació guanyen aquells sectors socials que tenen el poder d’imposar els preus i perden el que no tenen la capacitat d’aconseguir que les seves rendes creixin al ritme suficient. A més a més la inflació augmenta la incertesa sobre el futur i això afecta les decisions d’inversió; genera la devaluació de les rendes fixes i dels estalvis que es mantenen en diners i provoca tensions socials en els sectors que es veuen afectats per la disminució de la seva capacitat adquisitiva.
Però el principal perill de la inflació, en una economia on predominen els governs d’orientació neoliberal, és que pot acabar desencadenant una política monetària antiinflacionària autoritària amb efectes devastadors per les classes populars. La història ens diu que és en aquests contexts de descontrol de preus on acostumen a aparèixer les solucions reaccionàries i d’ordre. Ja comptem amb l’experiència dels efectes nefastos de les polítiques imposades per la Unió Europea a partir de 2010, en matèria de deute públic, despesa pública, mercat laboral i mercat financer. Repetir aquestes polítiques suposaria una hecatombe social.
En aquesta conjuntura és inevitable arribar a un pacte social de rendes que necessàriament haurà de contemplar la moderació salarial (amb garantia del poder adquisitiu del salari mínim i de les pensions) però que haurà d’anar acompanyat d’una major capacitat de les polítiques públiques per intervenir, orientar i governar l’economia; per accelerar la transició ecològica i energètica i proveir a la ciutadania de serveis públics universals i de qualitat.
Fa dècades que surfegem la muntanya russa de diverses crisis econòmiques i socials que han posat de manifest la vulnerabilitat del model productiu espanyol i català. La crisi financera del 2008, seguida de la crisi de la COVID i ara de la crisi ucraïnesa, a la que s’afegeixen la crisi energètica i les derivades del canvi climàtic ens estan dient que no es pot ajornar ni postergar, per raons ecològiques i de sostenibilitat social, el canvi de model productiu. Un canvi que implica més intervenció pública, inclús mitjançant nacionalitzacions, per accelerar la transició a una economia verda i digital, si no volem ser un país subordinat als interessos dels operadors privats i de les seves xarxes multinacionals.
