Beneït el qui ve en nom del Senyor!» Amb un crit d’entusiasme, aquella multitud acollia Jesús que entrava humilment a Jerusalem. El creient l’acull avui en la forma també humil del pa i del vi de l’Eucaristia, com observa el papa Benet XVI en un dels seus llibres.

Tanmateix, l’hosanna de l’entrada a la Ciutat Santa, aquella entusiasta aclamació, durarà poc: el mateix poble que l’ovaciona, ben aviat se li gira en contra. De fet, en el crit de joia ja hi viatja el pressentiment, per part de l’Anyell que ha de ser immolat, que la Passió és a tocar, que és arribat aquell moment que el vell Simeó predigué, anys enrere, allà al temple.

De la mort i la resurrecció de Jesús, anticipades en el Sopar del Senyor, és d’on neix l’Església. La darrera Cena és el Pas necessari per a la institució de l’Eucaristia. Cal meditar sobre la passió del Crist per a entendre el significat de la missa.

L’ascensió de Galilea a Jerusalem representa l’elevació vers l’amor total. A Getsemaní les hores de sofrença –l’escruixidora agonia d’aquella Ànima– no són pas exemptes de significat. Tot sofriment és font de solidaritat.

Aquest diumenge de Rams i de Passió recordem com Jesús comparteix l’abandó i el sofriment de la humanitat. Mor per amor. Durant la Setmana Santa podem redescobrir com Déu ens estima, recordant que l’educació de la fe cristiana és inseparable de l’educació de la llibertat. És obra de l’Esperit i és gràcia: és el desig religiós, la impressió del sagrat que habita en cada ésser humà.

Duem plantada en la nostra carn una llavor d’eternitat, que ha de morir per a donar fruit, com ho expressa bellament el poeta Màrius Torres:

Déu, al primer batec de cada cor que neix, / sembra dues llavors en una sola argila: / la vida remorosa que cada instant s’esfila, / la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

De l’alegria al dolor hi ha una curta distància, com del Diumenge de Rams al Divendres Sant. Davant la creu s’imposa una actitud d’esbalaïment: el dramatisme del món nostre expressat en la soledat de l’arbre de la creu, i..., tanmateix, l’esperança pressentida de la Resurrecció.

Com la llavor arrela en sòl fecund, l’alegria humana arrela en l’esperança, en l’esperança que no mor. Malgrat la tristesa, el mal, el sofriment, les pandèmies, la guerra... hi ha aquella petita «companya» de la fe i la caritat que no ens deixa sols i verns.

Vivim el gran dol de la humanitat en espera –una espera sagrada– del matí de Pasqua. Quan ens toqui haver de mastegar males notícies, pensem en la Passió de Jesús. Enmig de la penombra apunta la Llum, la inefable claror divina.