Un desafortunat tuit de David Bisbal lamentant com de buides es veien les piràmides d’Egipte mentre el país vivia una greu revolta social ja va alertar fa onze anys que Twitter és perillós deixat a segons quines mans. Per ser a les xarxes socials, per sort o desgràcia, no demanen passar un examen teòric, ni pràctic, ni encara menys, psicològic. Ens les hem fet nostres, no sabem viure sense elles i hi vomitem el que ens passa pel cap, massa sovint sense comptar fins a tres. Pocs són els que tenen un community manager al darrere que els marqui el camí. Ni la Rosalía, que en més d’una ocasió ha explicat que és ella mateixa qui gestiona els seus perfils.

En el món de l’esport d’elit, on els clubs sempre han volgut que els seus jugadors se cenyissin al guió pactat, aquesta autogestió de la informació va més lenta, però també hi va arribant. Segurament Gerard Piqué, Pedro Martínez o Joaquín són els principals exemples, amb piulades de tota mena que generen debat i fomenten l’opinió pública.

Però a Manresa estem veient un pas més, un patró. Les noves fornades de jugadors estan fent servir Instagram i Twitter per obrir-se en canal a nivell professional, per exposar el seu dia a dia, el que pensen i el que els preocupa. Com tothom, sense límits; només cal mirar els estats de Whatsapp: tant t’apareix la calçotada que s’està menjant un parent, com el viatge que està fent el barber o les frases de bon dia de la presidenta de la comunitat de veïns.

Sylvain Francisco i Chima Moneke van utilitzar les xarxes socials per mostrar els insults que els va enviar per privat un seguidor turc. El mateix Moneke va fer servir Twitter per denunciar els presumptes insults racistes d’un rival a la pista. Joe Thomasson ha piulat que té una fasciïtis plantar i també ha carregat contra l’arbitratge. I innegablement divertits són els directes que fan després dels partits en moments d’eufòria dins del vestidor. Passa aquí i segurament passa a molts altres llocs. Els jugadors ja s’escapen del discurs oficial i això, al seguidor, i també a la premsa, els dona vida. I tant de bo aquest liberalisme fos més freqüent també a la política, amb regidors opinant a contracorrent i essent sincers.

I aquí arriba la paradoxa. Hi ha qui parla a les xarxes, però canvia o limita el discurs davant d’un periodista. Les millors declaracions d’esportistes i artistes, per exemple, tenen lloc últimament davant de youtubers. Afortunadament per a la professió, el que segueix donant notorietat a aquests missatges és ser plasmats en un titular.