Al spin doctor responsable d’orquestrar el doble referèndum pirinenc l’imagino silent, discret i amagat en un despatx sense finestres rere els murs del Palau de la Generalitat. Cuinant-lo durant setmanes, davant d’un ordinador d’última generació i barba de molts dies. Triant les paraules, l’ortografia i la gramàtica exactes. Fins a obtenir les dues fórmules magistrals de les preguntes a contestar segons on es resideixi. Als textos a votar els falla la semàntica, ho sigui els significats dels mots. Deu ser informàtic, tenint en compte, a més, que ha parit una consulta doble i binària.

Només els residents a l’Aran i l’Alt Pirineu decidiran si es presenta la candidatura pels Jocs. Amb una despesa d’un milió i cent mil euros i baixa participació, cada vot en costarà més de cent. Mentrestant, els del «Baix Pirineu» (Solsonès, el Ripollès i el Berguedà) obtenen un premi de consolació: se’ls demanarà si volen involucrar-se en activitats prèvies i complementàries. De previs i complements derivarem a col·laboracionistes, després a residuals i irrellevants, per acabar en l’adjectiu final pretès: prescindibles. És a dir, més enllà de les ofenses oficials dels significats negatius que se’n desprèn, traduït a llenguatge planer significa rebre engrunes. Si no s’accepten, se les menjaran ells de postres.

A partir de l’anunci, i entre altres implicats, tres presidents de consells comarcals s’han apressat a manifestar-se. La del Solsonès ho ha fet aplaudint satisfeta amb les orelles. Milita a ERC. El de la Cerdanya afirma que la consulta arriba massa tard. Tot sigui per posar alguna pega a la part del Govern que no és la seva. Milita a Junts. Com el del Berguedà, el qual ha tibat d’argumentari partidari. És de l’executiva on deu obediència deguda. Cap ha gosat moure’s (de) la seva cadira. El seu seguidisme ideològic és comparable al del líder antijocs. Per a ell, la data escollida, el 24 de juliol, és malèvola. Preveu a tots els pirinencs fora de vacances. Compte que no hagi confós la seva pròpia agenda tenyida de burgesia (fer vacances a l’estiu) amb la de la resta de residents de muntanya ocupant-se dels hotels rurals, els càmpings i les vaques de pastura.

Es voti sí o no, fa temps que en terres de pas com les berguedanes s’hi ha instaurat un sentiment d’actors de repartiment. A vegades venen els de fora, sobretot el que tenen temporal o permanentment sous públics, per fer-nos veure que és culpa nostra. Ara tindrem un argument irrefutable per combatre aquesta –falsa– línia de pensament: des del cor del Govern del país ens convoquen a decidir si ho volem acceptar de forma legal. Jo votaré sí. S’acabarà l’eterna i agra discussió: serem de segona com a ciutadans pel que fa a la «res publica». La meva via serà justament això: fer la meva perquè la seva és fer-nos passar per indígenes territorials. Ens deuen veure així quan caminen pels passadissos amb parquet. Ja vindran a demanar el vot, de camí cap a la seva insignificança. Allà els esperarem, a peu d’urna i sense neu.