Iniciem el mes d’abril enmig d’una si- tuació de reconfiguració de l’escenari internacional, que va molt més enllà de la guerra a Ucraïna o el conflicte al Sàhara, sinó que suposa un canvi de fons en les relacions internacionals, una pèrdua de pes del bloc occidental en un món multipolar i la constatació de la importància del mercat energètic en la configuració de tot plegat. Aquestes setmanes, també, estan marcades per l’augment continuat de la inflació, amb la consegüent pèrdua de poder adquisitiu per a la classe treballadora. Així com trobem en primer terme la lluita per l’escola pública catalana davant de les contínues agressions que pateix, sigui pel model neoliberal d’escola o sigui per la resposta recentralitzadora del règim del 78 i la contraofensiva cultural que està portant la dreta espanyola.

La lluita per l’educació pública ocupa un paper central, al llarg del mes de març s’han produït múltiples jornades de vaga de mestres i professores per combatre la implantació d’un model neoliberal d’educació, la no reversió de les retallades i la consolidació de la doble xarxa pública i concertada. D’ençà de les retallades en educació empreses a partir de l’any 2010, i afegida la pressió, conseqüència de la gestió directa dels efectes de la pandèmia durant els darrers dos cursos escolars, els nostres centres educatius continuen carregant més pes del que poden suportar. Tot i això, el Departament d’Educació ha decidit tirar pel dret i obviar la realitat i llançar-se al buit, i amb ell una comunitat educativa obviada, menystinguda i sobrecarregada.

En un moment de reafirmació del règim del 78, trobem una nova invasió del poder judicial sobre el legislatiu. Fa temps que el poder judicial i les clavegueres de l’Estat s’han erigit en «defensors de la pàtria», mentre el Govern central obvia confrontar-hi. El darrer episodi d’aquesta dinàmica és un nou atac a la immersió lingüística, un model amb ampli consens social, que ha demostrat ser reeixit en l’educació pública catalana i que ha estat fruit de la conquesta de la classe treballadora catalana, independentment del seu origen i la seva llengua materna. La immersió lingüística s’ha de defensar des de tots els fronts, evitar segregar els alumnes segons la llengua, cohesionar el conjunt de les treballadores i els sectors populars entorn del català com a llengua vehicular de l’educació.

En un context que el català està patint una regressió en les diverses facetes i en el seu ús social, defensar i consolidar el model d’immersió lingüística i l’educació plenament pública. És hora de desemmascarar els que volen rebentar el model cohesionador entorn del català com a llengua vehicular, però també aquells que amaguen els seus interessos de classe potenciant la xarxa privada i concertada darrere d’una falsa defensa de l’educació en català o carregant sobre els equips docents la responsabilitat d’escollir el model lingüístic. Per fer-ho, cal una estratègia de defensa del català i en contra de la segregació, basada en consensos amplis, que incloguin el conjunt de la comunitat educativa, entorn d’un nou pacte nacional per a l’educació.

Es multipliquen els exemples que evidencien una contraofensiva de la dreta del règim en l’àmbit cultural i polític, com sol succeir després de cada cicle de mobilitzacions i lluites per aconseguir transformacions en un sentit progressista. El cicle del 15M i de l’1-O s’han tancat en derrota i el règim es troba a l’ofensiva, l’atac a l’escola en català n’és un dels exemples; per tant, per poder fer-hi front s’ha de considerar el context en què ens trobem i fugir de visions simplistes i debats a Twitter.