Deixo el llibre al prestatge i sento créixer la buidor interior pels personatges que abandono i que m’abandonen. És una acció que fem alhora, en ambdues direccions i amb el mateix grau de corresponsabilitat. I, mentre m’allunyo de la història, em recreo conscientment en futurs possibles, en converses imaginàries, diàlegs o reflexions no escrites enlloc, dites per homes i dones de paper i tinta, que podrien tenir vida en una altra línia temporal on mai plou o plou sense parar. Quan tanques un bon llibre i arribes a l’última pàgina, desitges que les vides narrades no s’aturin, que els humans polièdrics que han conviscut amb tu durant uns setmanes continuïn pujant a trens, perdent avions, arruïnant-se, sentint-se sols o acompanyats, avergonyits, tancats en una presó, robant bancs, enamorant-se, trencant vincles familiars, disparant una arma, fent pastissos en una cuina on és impossible ser infeliç, conduint tota la nit per una carretera deserta. Acceptem els finals perquè sabem que tot s’acaba, però mirem de posposar-los tant com podem. Ens resistim a deixar anar les vivències que ens han commogut i remogut com si fossin reals. El dol per les històries de ficció també existeix. La literatura fa patir i la seva absència et deixa orfe d’altres versions de tu en un garatge mal pintat, amb degoters i llums fluorescents que fan pampallugues. Hi ha pocs llocs més inhòspits que un aparcament de cotxes.

La fam de viure vides d’altres em fa buscar una nova història. Penso en grans escriptores que han creat mons imaginaris sense haver viatjat enlloc, només mirant per la finestra de l’habitació d’una casa en un poble allunyat de tot. I d’altres que necessiten estar sempre en moviment. I cerco a la desesperada nous personatges que m’atrapin, que em transportin. El meu fill petit es fixa en les dues dones grans que caminen de costat i que avancen alhora davant nostre. Marquen el mateix ritme, peu dret, peu dret, peu esquerre, peu esquerre, i no saps si juguen o executen a la perfecció una coreografia assajada. Ficcionem la realitat o disfressem la realitat de ficció per entendre de què va tot això. Que no sigui un món massa gran ni espantós, ni massa petit i asfixiant. El poeta Joan Vigó, autor de Vides potser (LaBreu, 2021), sosté que la realitat que ens fa tirar endavant la trobem més en la ficció que en la nostra pròpia vida, la misèria intrínseca de la qual no ens deixa descobrir l’autèntica realitat. La ficció, en canvi, és font de veritat. «Quan penses en tot el temps que has invertit fent gestions estúpides per mantenir-te viu, et fereixes», diu. Llegim i creem per oblidar-ho.