Recordo que quan era petit, entre tantes visites que rebíem a casa, hi havia un tal «Ramon de Solsona». Jo, amb la meva poca edat, tenia molta feina amb la bicicleta, el futbol i intentant dissenyar el que en aquell temps en dèiem «cabanyes» dins el bosc, i no prestava massa atenció a l’afer, exceptuant una cordial salutació.
Tinc gravat el somriure i la felicitat que es desprenia d’aquella trobada, on tan el meu padrí Joan com el Ramon es sentien amb un goig extrem; calia analitzar bé l’hort i comentar la collita de les patates. Es veia la il·lusió, i anys més tard, en un escrit setmanal, vaig saber el motiu: el Ramon havia jugat hores i hores a aquella era, havia anat a la font de Balasc i havia corregut pels corriols del poble. Renoi, els estius a casa l’àvia,... Per altra banda, no voldria passar-me d’exagerat, però si una cosa bona hem tingut sempre en totes les generacions a Cal Llarguet de Nuncarga, és que mai ha faltat una torrada, una llonganissa del rebost, una ampolla de vi i quatre galetes pels convidats.
Amb el temps, les trobades anaven minvant, però no les converses a casa: hem de trucar al Ramon, ja li heu felicitat el Nadal, hauríem d’anar-lo a veure,... Com podria ser que sense veure’s sovint hi hagués tant vincle. Anys més tard, conèixer el que seria la meva cosina tercera, la Nina, em va inculcar un sentiment d’amor que també costa d’explicar. A la vida tenim aquell tipus de família, que no hi són, però hi són! La vida és injusta, i el temps malauradament dona pel que dona, i els «ja quedarem», quan te n’adonés fa cinc anys que es van dir. Ara bé, algú amb el cognom Gualdo no és algú qualsevol, és algú de la família.
Amb el pas dels anys, a Cal Llarguet continuava i continuarà arribant la revista Celsona, i com de costum, els escrits d’aquell cosí del padrí. Uns escrits curts, però potents, carregats de força i de record.
Fa poc més de mig any, la padrina Ramona, ja amb un estat de salut bo però amb les cames que ja li van fent diga, em va demanar amb tots els ets i els uts anar a veure el Ramon. No m’ho vaig pensar ni un segon; cap a Solsona falta gent! La feina s’espera, la família no. I quina imatge! Inesborrable, d’aquell dia de tardor, plovent, la màgia dels carrers de Solsona, l’essència de les paraules breus i profundes... És curiós veure dues persones vorejant els noranta anys, que sense dir-se res, s’ho diuen tot. Les cares eren de satisfacció. Per molts diners que hi hagi al món, aquella trobada valia molt més que tot l’or que pugui existir. El Ramon, com de costum, amb el diari, revista i llibre sobre la taula. Va voler recitar-me un poema de memòria, i vaig pensar; Caram! Això de recitar poemes ja ha passat a la història: era un noi afortunat. Quina pena que les noves generacions d’avui dia no aprenguem les actituds culturals que ell va defensar. Que en quedarà d’aquí uns anys de la tasca d’escriure en revistes? Qui tindrà el valor d’il·lusionar-se fent teatre?
Gràcies Ramon, gràcies per tot, et portem al cor!
