Li diuen que si vol ser algú se n’ha d’anar del poble. Aquí no hi ha futur. Seguint el consell dels grans, se’n va a estudiar medicina a la gran ciutat, on mentrestant viurà en un pis d’estudiants. Comparteix pis i facultat amb una noia d’un altre poblet de comarques, a qui els de la casa li han recomanat fer estudis superiors. Ella s’hauria estimat més quedar-se i fer de mestra a la guarderia, però tothom li diu que ha d’aspirar a picar més alt. Ella s’especialitza en pediatria i ell es fa metge de família. Acabada la carrera, fan l’opció de marxar una temporada a l’estranger i s’instal·len a Suïssa. De fet, no fan sinó seguir el mateix camí que molts altres companys del poble, la universitat i el país. Compten estar-s’hi un parell d’anys, però es casen i decideixen allargar l’estada. Tornen per Nadal i la festa major. I també van venir a votar l’1 d’octubre. Se senten radicalment independentistes, però a Suïssa tot funciona com un rellotge suís, els prats són més florits i l’aire és més sa. Ara que tenen els nens, només venen per Nadal, si no hi ha pandèmia. Però diàriament segueixen l’actualitat del que passa al seu país sense estat i troben escandalós que de mica en mica els pobles es quedin sense escoles ni guarderies, sense cap centre de salut ni cap caixer automàtic, i que els metges siguin forans i amb prou feines sàpiguen un borrall de català. També se’n queixen els mateixos que un dia van recomanar als futurs metges, infermeres, informàtics... que, si volien prosperar, el millor que podien fer era anar-se’n del poble. I ara tot d’estelades esquinçades pengen pengim-penjam de les baranes rovellades dels balcons tancats per sempre, juntament amb l’esquelet d’un palmó ressec i empolsinat de l’últim i llunyà diumenge de Rams.
