Salta la notícia i, com si fos un noticiot, el meu whatsapp s’omple de missatges. Tots, tots, són d’ànims i al mateix temps d’encàrrec. Amics meus i gent que em coneix que em diuen: Va, Pep, n’has de parlar d’això. Vinga!, tot teu, tu pots. No ho deixis passar! I jo que no faig mai cas del que em diuen perquè sempre acabo escrivint del que vull, avui els acabo fent cas. Per què? Perquè la notícia, avui, és la bomba. I és que avui és Diumenge de Rams i diumenge vinent Diumenge de Pasqua! I què té a veure això amb la notícia que les meves amigues i contactes han corregut a explicar-me? Doncs justament que el titular de la notícia, que és un noticiot, diu literalment que el bisbe ha fet Pasqua abans de Rams. I poques vegades passa, molt poques, que amb només un titular hom entén, perfectament, de quin bisbe parlem, de quina Pasqua es tracta i a quins rams ens referim. El refranyer no falla mai. Dius això de la Pasqua i dels Rams i tothom sap què ha passat. Arribar a misses dites, repicar i ser a la processó, ser més llarg que un dia sense pa, quan fou mort el combregaren, fer un pa com unes hòsties... són refranys coneguts, però és que aquest dels rams és la dita TOP, és total, és brutal i trobo que és just i necessari, és el meu deure i és la nostra salvació –o perdició– que aquest humil servidor dels lectors dediqui un article a la cosa aquesta de la Pasqua abans de Rams. Si jo fos, Déu me’n guard, mossèn, avui faria un sermó ben florit posant les coses a lloc, que és el que toca i cal quan tens trona. Si jo fos, posem per cas, bisbe, la cosa seria un festival. I és que, germans… què volem dir quan diem que hem fet Pasqua abans de Rams? Quina és la força sobrenatural que pot empènyer l’home –o la dona– a alterar el pas habitual dels mesos? Si avui és Rams i, en canvi, resulta que ja hem fet la Pasqua… què coi està passant, pecadors? Aquest seria més o menys el meu sermó destinat, bàsicament, a fotre por i a fer sentir més petits i indignes els humils feligresos del món. I això amb el tocat de bisbe fot un fart de mal i un fart de por. Però jo, servidor, com que no soc de missa i bàsicament m’agraden les bones notícies, si em donessin un micro i un altar i un altaveu m’hi enfilaria i proclamaria que tant se val si ve abans la Pasqua o els Rams, que no cal filar prim si prima l’amor, i que el millor i el bo de tot plegat és que a ca l’exbisbe ha nascut bessonada. Oh! Miracle! I que repiquin fort les campanes, alegrem-nos per dues bessones vingudes al món. I tot seguit barrejaria l’al·leluia amb alguna rima tendra de Txarango i obriria el vi, i alçaria la copa –deixem el pa per a una altra estona– i vinga, que fotrem un festival, el festival de la vida, que durarà de Rams fins a Pasqua i de Pasqua fins a Rams. I que hi són tots convidats, tots, fins i tot aquells que fins fa ben poc alçaven des de les trones missatges tronats en contra del que ara toca celebrar. No li ho tindrem en compte, senyor bisbe, per descomptat, però no es pensi que no deixarem de recordar-li. Com una penitència. Que tingui la seva nova família la millor de les vides possibles. Sobretot les bessones.
