No descobreixo res de nou -però cal recordar-ho, ja d’entrada- que totes les llengües, hagudes i per haver, vives o mortes, han estat sempre, poc o molt, expansives. O sigui, que a partir d’un nucli inicial, nascut espontàniament i evolucionant sense que els seus parlants en siguin conscients, la llengua s’ha estès territorialment, seguint els moviments de població que sempre han existit. A partir d’aquí, hi pot haver confluències i préstecs lingüístics entre parles veïnes, sovint de la mateixa arrel, però habitualment la del poble més fort, econòmicament o demogràficament, s’acaba imposant. Passa per decantació natural perquè els humans som pràctics i egoistes alhora. Per altra banda, si bé és cert que hi ha gent bilingüe en funció de la seva nissaga familiar, a vegades mestissa, de pobles o nacions que ho siguin no: parlen d’una manera o altra. I així és. A més, tots els estats, inclús els que són monolingües –ben pocs, val a dir– tendeixen a protegir legalment la seva llengua principal. I la majoria de persones, per obertes i plurilingües que siguem, tenim sempre una llengua materna forta, amb tendència a utilitzar-la preferentment. Si, a més, la ciutadana administrativa o política ens ho permet l’utilitzem sempre i arreu.
Tot aquest escenari és històricament normal i quotidià. Per això trobo ingenu tot l’enrenou que s’ha muntat fa poc arran de la baixa sostinguda de l’ús social i escolar de la llengua catalana al país que li és propi, moment emprat per la judicatura espanyola per reinterpretar i colpejar la legislació que garantia la immersió en l’àmbit de l’ensenyament. Si a això hi afegim el cop de timó maldestre de determinats partits del Parlament mitjançant una proposta modificació de la llei educativa catalana, l’escenari és kafkià, certament. Tot plegat és una manera de fer l’estruç o d’amagar el cap sota l’ala durant anys i no voler admetre el que és llei de vida, ens agradi més o menys: el gran es menja el petit, especialment si un té la paella pel mànec amb un estat a favor seu. A partir d’aquí és quan cal bastir i implementar i una estratègia de resistència i contraatac. A banda de treballar per recuperar un estat propi, perdut fa uns centenars d’anys enrere.
Si al final dels estudis bàsics qualsevol alumne/a coneix raonablement bé el català i el castellà, ja m’explicaran per què cal impartir assignatures no lingüístiques en la llengua impròpia (no de ciutadans individuals, és clar)? Com es justifica? Doncs per mentalitat colonial, ras i curt. Els colons creuen que poden anar arreu dels països conquerits sense haver de canviar de llengua. I l’imposen i ho troben el més natural del món. Per la mateixa regla de tres uns pares catalans també haurien de demanar assignatures en català en una escola de Madrid, la capital –segons diuen– «oberta» i «cosmopolita» de les Espanyes.
A partir d’aquí es tracta de ser hàbils, perseverants i dignes. No esdevenir resignats, pusil·lànimes i pensar que qui té la raó sempre se’n surt. Pensem també que la llengua no és només una qüestió identitària. Hi ha gent, explícitament no independentista i de família castellanoparlant, que la defensen com a eina de cohesió social. És el cas de Joan Mena, que ens ho explica al seu nou llibre No parlaràs mai un bon català. Les mentides sobre la immersió lingüística (Eumo Editorial), intentant desfer els arguments jurídics d’una sentència clarament política, allunyada dels criteris pedagògics.
