El cel, en el moment que escric aquestes línies, és blau a Manresa. Un blau hivernal, encara, tot i que el boig termòmetre en una setmana ha passat del 0ºC al 25ºC. El vent de la darrera tarda va obrir les bromes i a mesura que ha anat avançant el dia, el sol ha tret el cap. Primer, tímidament, però finalment s’ha imposat. És Manresa i hi ha un cel blau. És una certesa òbvia que el lector pensarà que no porta enlloc, però, ves per on, en els darrers set dies, he llegit un parell de reflexions sobre aquesta obvietat. Per ordre cronològic, primer la del bon amic Salvador Redó, fotògraf i periodista (entre d’altres virtuts intel·lectuals), que en el seu Facebook va penjar una foto d’un cel espatarrantment blau que xuclava la ciutat. A la foto hi feia el comentari de la tan comentada grisor de la ciutat enfront d’aquell cel, efectivament blau. Intensament blau. I la segona reflexió que m’ha arribat, entenc que en un sentit bastant semblant, ha estat la del llibre en el que una colla de fotògrafs de la zona retraten la ciutat en blau, i en blau la descriu la també periodista Laura Serrat. Estic segur que hi ha molts més manresans que veuen el blau per davant del gris, i alguns, fins i tot en un dia de pluja, de recolliment i d’introspecció, com ara l’Anna Vilajosana, saben fer-nos veure el blau. El color blau posat a la vida, en el dia a dia, en les nostres accions, en les nostres relacions, a l’hora de mirar... Mirar en blau, com ho sol fer ella, és una altra manera d’afrontar els dies. No vull dir que Manresa sigui grisa o blava, perquè aquesta frase llegida des de la política té unes connotacions que malmetrien el discurs. Simplement, constato que hi ha qui sap llegir el color blau en el cel de la ciutat.
Deu ser especialment blau, per exemple, des del convent de Santa Clara on s’està fent una gran feina a favor de la població d’Ucraïna que ha fugit del conflicte armat que viu el seu país. I des de cadascuna de les famílies acollidores que tenen a casa o en pisos que han cedit, dones i nens i gent gran arribada d’aquesta terra de sang. Les imatges de la darrera setmana a Ucraïna, les d’aquells carrers destruïts per les bombes i la guerra, la d’aquell asfalt cobert de cossos civils, ens entelen la visió, ens segresten els colors i ens deformen la realitat per veure-la en blanc i negre, entre grisos. Entre grisos ensangonats que ens apropen més a les tenebres. Pel molt que filtri en blau, la realitat ens apareix al davant amb tal duresa... Passaran els dies, i els periodistes i els escriptors, tornaran a veure un terra groc i un cel blau, com la bandera ucraïnesa.
