La guerra continua i ja m’agradaria equivocar-me, però molt em temo que això va per llarg i malgrat continuï apareixent a les portades dels diaris, iniciant els telenotícies, arribarà el dia en el qual serà, malauradament, una notícia més. Perquè això és el que acostuma a passar en una societat tan accelerada i un pèl narcisista: que ens cansem de la realitat, de la tragèdia, de la pandèmia, d’eleccions, de la inflació, del preu de la benzina, dels Borbons... En definitiva, de tot. Intentem desconnectar d’una realitat que és tossudament pesada i frustrant que tendeix a paralitzar-nos i preferim pensar en la nostra pròpia vida quotidiana, en el dia a dia i no treure gaire el cap de sota l’ala, no fos cas que ens l’esquilessin. El carpe diem s’està convertint en tot un lema i la gent busca (busquem?) solucions personals a tot allò que ens envolta que no ens deixa ser feliços. La felicitat s’ha convertit en el nou paradigma, l’objectiu a assolir i eines com Instagram no fan altra cosa que corroborar-ho: fotos i més fotos de persones que, de forma permanent, són felices (o si més no això sembla).

És curiós que en una societat on cada cop hi ha més informació sobre tot, la percepció de la població és de més incertesa i inseguretat. No ens refiem de res ni de ningú, ben al contrari. Mentrestant, l’extrema dreta va guanyant terreny a Catalunya, Espanya i a Europa en general. Ara les darreres eleccions franceses han palesat el que ja sabem, però preferim no mirar i encara menys pensar-hi. Le Pen pot ser la primera dona (no m’hauria imaginat mai que pogués voler que una dona no en fos) Presidenta de la V República, i quina dona i quina por. Fa anys que aquesta realitat es cuina. L’abstenció aquí i a França augmenta, però ja se sap que l’endemà d’unes eleccions tots els partits han guanyat i això de l’abstenció és un avís, cal treballar-hi però no s’hi fa res. L’eix esquerra-dreta ha quedat exclòs de la lògica política; ara el tema és identitari, bàsicament. De fet, els socialistes i els comunistes francesos han quedat fora de qualsevol possibilitat, però el fracàs de l’esquerra francesa és el fracàs de moltes altres esquerres que continuen sense trobar un relat i una proposta política per al segle XXI.

Vox també va creixent. A Catalunya en tenim gairebé una dotzena que potser no en sabem ni els noms, ni ben bé què fan, però a Castella i Lleó ja han obtingut la vicepresidència. El nou vicepresident és diu Juan García-Gallardo i en el seu discurs es va quedar tan ample dient que quan governin Espanya es carregarà les autonomies. Sí, sí un paio que governa una «autonomia» diu que no hi creu. És precisament per això pel que guanyen. No tant per un discurs patriòtic (identitari, que també) sinó per aquest desacomplexament que destil·la. Fan política però no creuen en la política, ni en les institucions, ni en la democràcia, ni en la igualtat, ni en res de tot això. En definitiva, no creuen en cap dels pilars sobre els quals es va construir la revolució francesa. L’extrema dreta ha vingut per garantir a la gent seguretat. Seguretat identitària, tant nacional, com sexual o laboral. Per a cada cosa tenen una solució simple i falsa, però els funciona. Mentre els partits «seriosos» tornaran a dir que cal fer un cordó sanitari, com si els seus votants fossin d’un altre món, uns pàries.

La solució no passa, doncs, per cordons sanitaris sinó per construir alternatives reals, unitàries i que mirin més enllà del proper sondeig electoral, perquè sinó guanyaran i amb ells es perdran la igualtat, la llibertat i la fraternitat.