La notícia que l’exbisbe Xavier Novell i la seva parella, Sílvia Caballol, han estat pares quatre mesos i mig després de casar-se pel civil ha arribat just abans de Setmana Santa i ha fet inevitables els acudits sobre «fer Pasqua abans de Rams», una dita catalana del tot incomprensible per a una gran part de les generacions més joves per dues raons: Primera, que ignoren la cronologia d’aquests esdeveniments i de la mitologia cristiana en general. I segona, perquè no estableixen cap relació d’ordre, i ni tant sols de causa i efecte, entre el matrimoni i la procreació. Per dir-no en la llengua del pati dels instituts, tot això és «viejuno» (o potser ja ho és la mateixa expressió). El trencament social dels vincles ordinaris entre casament i embaràs fa més meritòria la decisió de la parella, plenament defensable contra els que aquests dies hi han sucat pa. És veritat que Novell, en tant que sacerdot, va faltar al vot de castedat en fer carnal el seu amor, però de pecadors el món n’és ple, i aquest no és el pitjor que pot cometre un clergue, com certes notícies fastigoses s’encarreguen de demostrar-nos. I un cop comesa i admesa la falta, el seu capteniment ha estat el que reclama tradició: si la prenyes, t’hi cases. (Hi hagué una tradició perversa, afortunadament en desús, que deia: si l’embarasses, ella al convent i el nen a l’orfenat.) No han celebrat noces religioses perquè les dispenses triguen tant que la seva hauria arribat per la comunió de les bessones, però la decisió de passar pel jutjat per tal que la data de registre del matrimoni sigui anterior a la dels naixements implica que Novell manté la fidelitat a les antigues maneres d’entendre les coses i és per tant força coherent amb els conceptes morals diguem-ne conservadors que expressava des del púlpit. Si hagués instat la mare a interrompre l’embaràs per liquidar el problema, hauria estat un gran hipòcrita. Casant-s’hi (de mutu acord, és clar!) es converteix en una persona imperfecta però conseqüent.