Prens consciència que et fas gran quan un dia surts de casa i t’adones que el teu voltant és una distopia sense futur. El que està passant a Berga, com a altres pobles i ciutats de Catalunya és un fet dramàtic de pèrdua de sentit i d’identitat. Els que vivim al barri vell, i, per tant, podem parlar amb coneixement de causa, ho fem per vocació, gairebé diria per militància, i per un romanticisme i un somni que ja ratlla la utopia.
Durant molts anys vaig intentar convèncer-me que una nova generació de gent jove, més viatjada, que havia sortit de casa, que pensava i sentia diferent dels pares, buscaria un retorn a l’autenticitat, al teixit de barri, a la recuperació d’aquells espais que ens donen sentit com a pobles i ciutats, com a manera de ser i d’actuar. Vaig tenir l’esperança de veure uns carrers del barri històric a vessar de famílies de tots tipus, de tots colors, amb moltes sensibilitats diferents però amb la idea de crear i de preservar. M’imaginava uns carrers ancestrals plens de vida i amb un comerç de proximitat vigorós. Però l’esperança és perversa.
Surts de casa. T’atures al llindar de la porta. Dones una ullada al teu voltant i només hi veus una solitud erma, espais abandonats, cases ocupades o mal llogades, pintades de gust pèssim a les façanes, soroll, brutícia, bosses de brossa arreu, defecacions canines, traficants, càntics etílics a la matinada i et dius que tot està perdut.
I està perdut per moltes raons: per deixadesa individual, per desarrelament, per inoperància política, per dificultats econòmiques i per vergonyes passades. I està perdut per la manera de fer i de pensar d’un país que li costa tirar endavant perquè ja no creu en ell ni en el seu passat; un país que abandona la seva cultura, prescindeix de la història i no necessita l’essència. I està perdut perquè som una societat on impera la comoditat, el narcisisme i el mal gust. I cada vegada exigim més i lluitem menys.
Som una societat que viu atapeïda en blocs, però que somia viure en cases amb piscina i jardí, i una barbacoa. Som una societat que abandona allò vell per adquirir allò nou, encara que sigui fred i impersonal, i lleig!, i quan allò nou s’hagi fet vell, també ho abandonarem per anar més enllà. Així es va destruint un país que algun dia fou essencial.
És aquí quan penses que segur que ja t’has fet gran, quan t’adones que ningú més ho veu com tu, i que, segurament, el més intel·ligent seria adquirir uns terrenys i fer una casa, grossa, amb piscina i barbacoa. Fer com tothom.
Ara bé, un dia, més proper del que ens pensem, no podrem coure tanta carn a la barbacoa ni omplir la piscina ni escalfar aquesta casa grossa que ja haurà passat de moda. I algú recordarà aquell piset càlid del barri vell, amb flors als balcons, amb la veïna que espiava rere la cortina, amb els carrers empedrats plens d’història i amb aquella olor de sofregit quan pujaves l’escala. Aquell barri vell d’abans de la decadència, d’abans de la desbandada. Algú recordarà... I ja serà massa tard, perquè aquell barri ja no hi és.
