Faci un fred que pela o un sol que estavella, nosaltres sortim al carrer. A cantar i a ballar l’alegria de la Pasqua. Ni platja ni muntanya. Lluny de casa moriríem d’enyorament.
Vaig tenir la immensa sort de poder assistir a l’assaig del concert sobre Ignasi de Loiola que Jordi Savall acompanyat de la Capella Reial de Catalunya i Hespèrion XXI ens oferien l’endemà a la Seu. Gràcies, Espurnes Barroques! En les seves paraules de benvinguda, el mestre Savall va destacar el fet que érem uns privilegiats perquè gràcies a la música podíem reviure les mateixes emocions i sentiments que devien sentir la gent de 500 anys enrere. I vaig pensar que nosaltres sortíem a cantar caramelles pel mateix: per reviure les emocions que sentien els qui ens han precedit. Perquè ens sentim fills d’una baula que configura el nosaltres que som ara. Un nosaltres que ve de lluny i que ens explica. I m’emociono. Perquè avui, en aquest món escèptic i individualista, que encara hi hagi qui cregui en els valors de la tradició és un brot d’esperança. Les tradicions són calendaris socials col·lectius que ens endrecen i ens vinculen. Aprenem a estimar qui som.
I aprofito per agrair a totes les colles de caramelles de tots els temps, a totes les juntes, a tots els músics, a tots els compositors i a tots els qui des d’un lloc o d’un altre feu possible que any rere any sortim al carrer, la vostra feinada. Triar les cançons, convocar els cantaires, fer fotocòpies de les lletres i les particel·les, preparar la ruta de les cantades, la coca, l’aigua, la mistela, les lloques, les ballestes, els bastons, el cotxe amb l’altaveu i tants i tants detalls que només qui ho ha viscut sap i pot valorar. Temps i esforç per tal de mantenir una tradició ben viva. Temps i esforç per mantenir una llengua viva. Temps i esforç per mantenir-nos vius.
Hem estat dos anys sense sortir al carrer. Vivint un dia de Pasqua que no era Pasqua. Ens vam llevar d’hora per no anar enlloc. Vam obrir el balcó i ens vam enyorar de totes les Pasqües viscudes. I, malgrat la tristesa, vam agrair haver-les pogut viure. I per passar el dia, ens vam aferrar al record de les caramelles passades. I em vaig adonar de la importància de tenir records. I de preservar-los. I em va venir al cap les paraules de l’escriptora Eva Piquer, que diu que la cultura ens abriga quan el fred ve de dins. I vaig pensar que els records també ens abriguen. Ens fan de flassada, tant si el fred ve de fora com si ve de dins. I em vaig sentir immensament agraïda a la vida per totes les caramelles viscudes. I tota sola, al balcó de casa, vaig cantar fluixet la preciosa sardana Caramelles a Callús, que any rere any, sens falta, se sent pels carrers del poble. Gràcies per la lletra, Pere Fons! I gràcies, Martirià Font, per la música! Us va quedar rodona! I quan vaig arribar a qui pogués eternitzar aquest moment ple de vida, on tot ens sembla més clar i la terra beneïda, em vaig sentir molt feliç.
