Miro el cel per la finestra petita de l’estança. És un quadre viu de fons blau amb una branca lleugera d’un arbre que no veig i que el vent sacseja. Estava sola, embadalida, penjada d’aquesta branca quan m’he demanat per què he vingut aquí i m’he pessigat lleugerament la cuixa per prendre consciència de l’existència. La consciència de viure, el pensament de saber-me viva, no em serveix. Necessito sentir-la físicament. Cansar-me, tenir gana i set. Les onades remouen el mar amb una fúria inusual. Cada any torno a aquest tros de mar. Passejo per la vora amb calma i recullo pedres arrodonides que frego amb la mà una estona. Algunes me les emporto a casa. Em fa por sentir enyorança i no tenir res què tocar que em salvi del forat que, com el d’un dònut, tots portem dins. N’hi ha que l’omplen amb un manyoc de roba vella. D’altres ens estimem més exposar-nos a sentir com hi passen el fred, els mesos, les paraules dels altres, els rajos de sol quan en fa. Com li costa a aquesta primavera esdevenir llum i escalfor. Ressegueixo el camí de cada any però el mar se n’ha quedat un tros. La platja ha desaparegut i l’aigua llepa el mur de pedra del passeig marítim apuntalat amb unes pedres escairades de color ferro. Fer-se gran és no trobar un lloc on amagar-se. No hi ha armari prou espaiós i prou buit per posar-ho tot i tancar la porta. Dos infants fan tombarelles aliens al posat de cansament dels seus pares i al vent que dibuixa paraules en un llenguatge incomprensible en passar-los ben a prop. Tant els fa que aquest tros de sorra que trepitgen no sigui terra ferma, només una cessió temporal, tan temporal com tota la resta.

Les quatre cadires blanques estan plegades al costat de la taula davant de la casa, al carrer. La porta és oberta perquè els inquilins hi acaben d’arribar per passar-hi uns quants dies de festa. Descarreguen les bosses i en poca estona repartiran robes i objectes personals als calaixos i lleixes buides de les habitacions. Les bicicletes quedaran aparcades al corredor. La il·lusió de l’arribada és més gran, a voltes, que els fets que s’aniran desgranant les hores següents. Ser en un lloc nou, tenir només dues sabates i dos llibres, anar lleuger de pes, abandonar les rutines. Els hotelers confirmen que aquesta Setmana Santa serà de plena ocupació a Catalunya. Hi havia ganes de marxar, de moure’s, de sortir de casa després de tant de temps de reclusió. Observo com els nouvinguts obren les finestres del primer pis. Em pregunto si enmig de tantes ganes d’alliberar-nos de la vida diària, algú es fa la pregunta adequada i sap de debò per què ha vingut fins aquí.