Si no l’han vista i en tenen l’oportunitat, facin-ho. Es diu Severance, Separación, i és una sèrie produïda per Apple TV. La dirigeix Ben Stiller (sí, el de les nits al museu) i és una absoluta delícia. De moment, hi ha a disposició una primera temporada i els prometo que voldran que arribi de seguida la segona. Que, per cert, s’estrenarà com a molt aviat d’aquí a un any.

La sèrie sembla ideada a quatre mans per J. G. Ballard i Philip K. Dick i duta a la pantalla pels creadors de Black Mirror. Però va més enllà, encara. Els explico breument l’argument: Mark Scout, abatut per la mort de la dona en accident, treballa en una empresa on es practica un mètode pioner per separar les vides privades de les laborals. Mitjançant la inserció d’un xip, l’empleat és incapaç de recordar la seva vida fora de la feina quan és a dins i viceversa. La tecnologia òbviament és absolutament perversa i els laberíntics passadissos de l’empresa, Lumon, decoren el malson en el qual els treballadors són infantililitzats i sectaritzats a benefici de no se sap quina producció executada amb uns ordinadors ancestrals. Els empleats són recompensats per la seva productivitat amb abraçades, solitàries festes amb gofres i uns minuts de música i ball. La perspectiva és terrible, naturalment. Els protagonistes intentaran fugir de l’aïllament a què els aboca Lumon, però en realitat intenten fugir de si mateixos, del jo que els ha inserit en aquesta lògica macabra.

La sèrie, d’una factura impecable, deixa una estela de qüestions per reflexionar. Un assagista avui molt d’actualitat com el coreanogermànic Byung-Chul Han hi trobaria molta substància. Han aborda l’autoesclavatge del capitalisme de les xarxes, perfectament resseguible en la ficció de Severance. Fins a quin punt l’autoexigència ens converteix en amos i esclaus alhora en uns temps en què la llibertat és el paradigma a partir del qual un pot convertir-se en un tirà per a si mateix. No cal treballar a Lumon: les imatges amb què ens fraccionem en la quotidianitat competeixen entre elles. La vida a la xarxa i la vida real, per exemple. La projecció que fem de nosaltres i qui som en realitat. Una recerca que no faciliten, posem per cas, els currículums escolars que obreritzen l’educació. Lumon és una hipèrbole del futur que estem construint quan ja no es formen individus complets que tinguin cura de si mateixos sinó potencials tècnics d’una societat on la humanitat és cada vegada més prescindible.